Gravació nº 239.993 /7

G. pregunta:

On sóc?

On collons vaig?

Perquè tot em dona voltes?

Què és aquesta estranya sensació que tinc a l'estòmac?

Doctor Myself respon:

No ha parat vostè de menjar con un porc i de xuclar alcohol com una esponja des de fa una setmana, home. Deixiu estar i, ja que hi és, posi ordre a la seva vida, que bona falta li fa.

Un consell: si vol deixar de tenir la sensació que no sap on és, agafi ben fort el volant i miri en quina direcció va la resta de la Humanitat. Veurà com li resulta més fàcil saber cap a on ha de tirar.

G. es posa "farruco":

Molt bé, doctor, el problema ve quan la Humanitat va de dret a l'abisme. Algun gran consell més o hauré de marxar a casa amb la sensació que, un cop més, he llençat la pasta que m'ha costat la sessió?

Doctor Myself replica:

Si dir-li que té raó ha de fer que se senti millor, li diré que té raó. I si ha de fer que se senti, pitjor també li ho diré: té tota la raó. Això se'n va a la merda, només ha de triar si vol enfonsar-se amb la resta o prefereix fer-se la il·lusió que podrà escapar del forat. Accepti-ho, el que vostè pensi o senti no li importa a ningú perquè en el fons "alea jacta est", és a dir, faci's fotre que tot està dat i beneït.
.
.
.
.

Gravació nº 222.222 /2

G. pregunta:

En Punset diu que la felicitat es troba a la sala d'espera de la felicitat. Diu que ho va descobrir en adonar-se que la seva gossa és més feliç mentre li preparen els cereals que quan se'ls menja.

La gossa d'en Punset és més intel·ligent que jo?


Doctor Myself:

No es pensi. La gossa d'en Punset té algú que li prepara els cereals, vostè, en canvi, si vol menjar cereals ha d'aconseguir una feina que li reporti diners amb els quals comprarà uns cereals que vostè mateix haurà de preparar-se.

La gossa del Punset, el que té, és xamba. Al cap i a la fi no li ha fet falta fer res que no estigués fora de les seves inclinacions naturals. Vostè, en canvi, es passa el dia pensant.
.
.
.

G. pregunta:

Doctor Myself, he vist aquest vídeo i he de confessar que m'ha provocat més repulsió que trempera:

VÍDEO DE LA PAMELA ANDERSON I ELS SEUS PITS (O VICEVERSA)

Què em passa?


Doctor Myself respon:

No li passa res, què va, deu ser dels que pensa que al pot petit hi ha la bona confitura i quan veu una cosa tan gran el món se li ve a sobre.
Això o és que vostè és una marieta cistellera.
Espero haver-li servit d'ajuda.
.
.
.

G. pregunta:

Doctor tinc por de vàries coses. De ser un covard i de ser massa valent, de tenir raó i d'estar equivocat, de descobrir les veritats i de creure'm les mentides, de que algú miri dins i sigui encara pitjor que el de fora, de guanyar, de perdre, de recuperar, de conservar.

Tinc por de pujar molt alt, tinc por de tocar de peus a terra. I tinc por de caure, per descomptat.

Doctor, tinc por de tantes coses que em preocupa que això no sigui normal. Suposo que s'imagina que també tinc por de que no ho sigui, de normal, oi?

És normal?


Doctor Myself respon:

Bu!
.
.
.

Gravació 203.711 /9

G. pregunta:

Doctor, m'escolta?

Nuestro idioma es muy rico
muy extenso nuestro vocabulario
y el mismo objeto en muchas ocasiones
tiene nombres varios.

Doctor!

Pero sin duda alguna,
el que más nombres tiene
es el falo, el pene.

Rabo, nabo, picha, polla,
tranca, pija, verga, chorra,
cola, porra, pito, mango,
pilila, minga, cipote, carajo.

Doctor, escolti'm!

Tiene nombres mil
tiene nombres mil
tiene nombres mil
el miembro viril.

Los hay cortos, los hay largos,
los hay gordos, y delgados.
Los hay blancos y morenos.
Los hay bonitos y los hay feos.

Pero con esas diferencias
el hombre nada que...

Doctor vol fer el favor de treure's els auriculars?

El Doctor Myself respon:

Què? Li agrada el meu Ipod nou de trinca?
....
....
....

Gravació 201.229 / 4

G. pregunta:

Doctor Myself, com sabrà si m'escolta de tant en tant, sóc guionista de professió. Avui, repassant els meus arxius he trobat un guió que, en la meva opinió, va ser inexplicablement censurat a TVE. El vaig escriure amb aquella innocència de qui vol homenatjar la monarquia espanyola comparant-la amb les més nobles bèsties de la península ibérica. Als directius de certa productora els devia semblar tan ofensiu que, sense saber jo si mig en broma o del tot seriosament, van pronunciar les paraules "estàs acomiadat". Per sort, eren mig en broma, la qual cosa no va impedir que el primer esborrany d'aquella broma innocent acabés a la paperera. Per sort, sempre conservo una cópia de seguretat. La cosa era tan senzilla com solapar unes imatges del casament d'En JC i la Sofi amb un off de l'amigo Félix. Aquí està aquell esborrany maleït:

A. FELIX RODRÍGUEZ DE LA FUENTE COMENTA LA BODA GRIEGA DE LOS REYES.

VIDEO: IMÁGENES DE LA BODA EN GRECIA.

FÉLIX: En el mes de mayo, el águila real se emplea en sus paradas nupciales a la vez que su porte señorial llena el bosque de bestias que la admiran y la aclaman. En esta ocasión, la parada nupcial del águila real tiene lugar a más de dos mil quilómetros de su nido. Cualquier esfuerzo es poco cuando se trata de cumplir con el instinto de perpetuar la especie con una hembra sana y fuerte.

B. FÉLIX RODRÍGUEZ DE LA FUENTE COMENTA LOS PRIMEROS PASOS EN AL VIDA DE LA PROLE REAL.

VÍDEO: IMÁGENES DEL PRÍNCIPE Y LAS INFANTAS BEBÉS.

FÉLIX: El pequeño aguilucho viene al mundo ya cubierto de un plumón cálido y mullido que contribuirá a librarles de las bajas temperaturas y de los vaivenes del destino. Ya en sus primeras horas de vida, el aguilucho es cebado por sus padres. Algún día el aguilucho tendrá que volar del nido y defender el territorio como hizo su progenitor.

Doctor Myself, m'he tornat jo boig per tenir aquestes idees o és el món el que no carbura?

El Doctor Myself respon:

Què vol que li digui? Que ens hem tornat tots bojos? Doncs sí, ens hem tornat tots bojos, l'única diferència és que tant jo que li diagnostico la bogeria com els seus censors, que diagnostiquen el que es pot dir i el que no, cobrem més que vostè i a sobre podem fer-lo entrar al psiquiàtric o posar-lo a la cua de l'INEM quan ens plagui.

Pensi en això i prenguis un Diazepan disolt en ginebra. Demà ho veurà tot més clar.

Gravació 200.000/0

M. pregunta:

Doctor Myself, sóc una persona positiva. Sí, tot i que la fam al món no para de crèixer, que la crisi financera ha desterrat dels informatius les alegres notícies sobre violència doméstica i que estic a dieta, m'agrada veure el futur com la possibilitat de millorar el món , si més no, l'estat del meu compte corrent. Per això no suporto la gent que té como a objectiu a la vida deixar clar allà on va que tot és una merda, que l'esperança no existeix, que cada dia estem pitjor, que el passat era per tant un temps millor en el que viure, que no val la pena esforçar-se perquè forces ocultes ens portaran sempre al fracàs, que som titelles guiades cap a la pròpia autodestrucció i bé, val mes que calli perquè m'estic autoconvencent sense voler de que el món és una merda. La meva pregunta és: tinc jo raó en el meu optimisme o són aquesta colla de pessimistes els que van ben encaminats?

Per cert, doctor, per ser la gravació 200.000 em regalarà una coberteria o algu?

Doctor Myself respon:

Li seré franc: jo era un ésser pessimista fins que vaig guanyar el meu primer milió d'euros. Des de llavors m'estimo la vida tot el que no me l'havia estimat abans i segueixo amb totes les lletres el que diuen al respecte els mestres Serra & Bermúdez en el seu fantàstic Diccionario de Autoayuda, Espiritualidad y Bestialismo:

Frente a una persona negativa, el comportamiento más pertinente y resolutivo es agarrarla por el cuello y, mientras se la zarandea, gritarle: "Deja ya de joder la marrana, maldito hijo de Satanás".

Sigui optimista, home, enganyar-se a un mateix és gratis!


Per cert, sí que li faré un regal per haver protagonitzat la gravació número 200.000. Es tracta d'una canya esquerdada. Si no sap com fer-la servir abaixi's els pantalons i miri el futur amb optimisme, que ja veurà ja...

Gravació 197.463 /3

G. exclama, sense gaire èmfasi, però:

Doctor, crec que he perdut la passió. Bé, no tota, però sí aquelles passions per fer aquelles coses que van més enllà de les passions primàries. La feina no m'apassiona gaire últimament, les meves aficions són simples maneres de fer córrer el temps i ni tan sols els moments baixos són el que eren. Crec que sé perquè: donat el meu caràcter variable vaig intentar veure la vida d'una manera més positiva, analitzant a cada moment el que sentia i pensaba i descartant-ne els mals pensaments. Ara sóc capaç de controlar-ho pràcticament tot i quan un mal pensament creua el meu cap, un pensament com, per exemple, "sóc un inútil i no faré res de bo a la vida", sóc capaç de descartar-lo ràpidament amb el savi argument de "estic deprimit, ja se'm passarà". Fa uns anys hagués passat dies donant-li voltes al tema, unes voltes apassionades i tràgiques que em feien caure en una espiral d'emocions tan fortes que em feien sentir la vida amb una intensitat quasi salvatge. Dirà vostè, "molt bé, que tè de dolent dominar i restar importància al pitjor de nosaltres?" i jo li contesto que el problema és que amb el pack també he acabat analitzant i restant importància a les coses bones i quan estic especialment emocionat o especialment content penso "oh, que bé, estic content, vale, sempre hauria de ser així, oi?".
Entèn el que li vull dir, doctor? Per voler dominar l'infern he acabat aconseguint que el cel es converteixi en rutina. I el pitjor de tot és que l'infern últimament torna massa sovint, però el cel sembla que no pot contrarrestrar els efectes nocius que provoquen les calderes de Lucifer.
Com puc tornar a recuperar la passió, doctor? He de trobar noves aficions? He d'estimar amb més intensitat el que ja tinc? Què faig, doctor? Què faig?

El Dr. Myself respon:

Això, senyor G. sona a budisme de rebaixes. No estimis massa el que tens, no odiis els teus iguals i tota aquesta mandanga, si em permet la vulgaritat. Vostè em demana solucions des de el punt de vista de l'amor per la vida i per les persones, vostè vol tornar a estimar apassionadament allò que té i allò que fa. La solució, però no està en l'amor, està a l'odi. Segur que dominant el seu odi per si mateix també ha acabat dominant els seu odi pels altres i pel món que li ha tocat viure, oi que sí? Doncs jo li dic que no es preocupi per estimar, preocupi's d'odiar. Torni a odiar el desgraciat que li ratlla el cotxe, el conductor d'autobús que no li obre la porta (segur que vostè pensa: oh, no passa res, són les normes) i odii tots els imbècils que es troba cada dia pel carrer, que segur que són molts. Insulti, discuteixi, falti al respecte i li asseguro que abans del que es pensa la passió per les coses bones tornarà amb tota la seva força. Odii, germà, perquè l'odi és l'oxígen que alimenta els nostres sentiments.

Gravació 146.629 /9

En G. reconeix:

Doctor Myself, la meva vida és un bucle sense fi.


El doctor Myself respon:

Senyor G., espavili. Intenti que, com a mínim, la seva vida sigui una Buckler sense fi. O si pot ser una Heineken, encara millor, que la Buckler és un d'aquells pixats sense alcohol.
Salut.

Gravació 139.738/4

G. pregunta:

Doctor, avui s'ha mort en Paul Newman. La meva pregunta és: i ara què faig?


El doctor Myself respon:

Prengui's una capsula de "El Buscavidas", un parell d'hores després una de "Veredicto final" i finalment un pegat de "Camino a la perdición".

I no pateixi, no existeix perill de sobredosi.

Gravació 103.974/5

Monegal ploriqueja:

Doctor Myself, tinc un problema: em sento insegur. Com sap, a banda de la meva heroica columna a El Periódico, presento i dirigeixo amb mestratge un programa de televisió líder d'audiencia a Sants i Poble Nou. En el meu programa, setmana sí, setmana també, despotrico contra tots els pobres desgraciats que no tenen la sort de posseir el meu talent natural per dedicar-se al món del mass media i omplen la caixa tonta de programetes de mig pel. Però, ah! Pel meu públic no és suficient que vagi mostrant cada setmana imatges d'altres programes i des del principi m'han demanat més carnassa. És per això que cada setmana entrevisto una bestioleta dels platós patrios i li dono una ració de xarop de pal perquè se'n vagi ben calentonet a casa. Normalment, excepte en comptades ocasions com la d'aquell voltor de l'Arús i la urraca de la seva dona, els passerells que visiten el meu santuari de la crítica televisiva es troben ràpidament desarborats per la meva paraula esmolada con ganivet de carnisser.
El problema és que des que he tornat de vacances, les coses no em van bé. La setmana passada ja vaig notar que em fallaven les forces i que aquell ocellet escanyolit d'en Berto Romero no havia d'esforçar-se gaire per espolsar-se les meves andanades. Fixi's doctor, que fins i tot en algun moment vaig tenir la sensació que aquell aprenent de Buenafuente em perdonava la vida i no volia fer llenya d'un arbre, jo, que estava a punt de caure. Tit i les males sensacions del meu debut vaig arribar a la conclusió que en el fons no era tan greu, perquè jo tot just estava en pretemporada i el pardalet en qüestió estava rodat de tot un estiu rossegant l'entrecot que el seu amo li havia llençat setmanes abans: el noi tenia la musculatura forta gràcies a la proteïna ingerida al llarg de la canícula i va trobar-se davant un rival, jo, que amb prou forces s'havia calçat els pantalons llargs i deixat els daiquiris de banda.
Ah! Arribem però a aquesta nit desgraciada que m'ha omplert de preocupació. Després d'una setmana d'entrenaments en doble sessió sota la direcció de l'exigent Papitu, m'he disposat a fer que un escriptoret de mig pel anomenat Fernando Sánchez Dragó es cagués a les calces davant els darts precisos que jo tingués a bé llençar-li sempre directes allà on fa més mal. Però, ah! Què ha passat? Que en Dragó se m'ha posat rebel i no ha tingut pietat amb mi. m'ha vist les flaqueses i me n'ha dit quatre de ben fresques. Que si usted es un manipulador, que si es un dictador, que si es un tirano... ai!
En Dragó m'ha deixat ben atonyinat, m'ha fet sentir el ridícul més espantós i m'ha deixat en una situació ben incòmoda: l'invencible Monegal ara és accessible i qualsevol ocellet que em visiti ara pot venir amb la lliçó ben apresa. Ah! Dolorosa evidència. No sóc l'únic que sap esgrimir els arguments més enginyosos per deixar en evidència el meu oponent. I el pitjor, doctor, és que avui estic més a prop que mai de la meva caiguda, avui estic més aprop de que tots aquells babaus que seuen davant de la tele per admirar la destresa de la meva espasa s'adonin que, en el fons, sóc un mortal tan babau com qualsevol d'ells. El meu pedestal s'omple d'escletxes.
Imagini's si estic fotut que avui m'he aconseguit veure el penis i me l'he notat més arronsat de l'habitual.
Digui'm, doctor, a qui puc entrevistar per recuperar la confiança?

El Doctor Myself respon:

Dues paraules: Andrés Pajares.
Si no pot amb ell demani-li un pot de pastilles i suicidi's.

Gravació 103.831/1

C. pregunta:

Doctor Myself, avui he desitjat matar i no és el primer cop que em passa, és més aviat un impuls recurrent que em sobrevé en moments com el que li descriuré a continuació.
Navego per Internet, entro en algun blog, Myspace, Facebook o Flickr i veig algú que ha penjat una grapat de fotografies del seu últim viatge a Cuba. Homes desenganyats de la revolució, nens feliços que somriuen tot i la miséria (un clàssic), prostitutes de mirada trista, en definitiva miseria retratada amb paternalisme per "pijos" del primer món que intenten demostrar la seva sensibilitat i el seu tarannà "progre" fent fotografies artístiques amb càmeres d'ultima generació. Cada cop que veig aquestes fotos, cada cop que sento o llegeixo les bejanades que aquests turistes de la miséria deixen anar amb la compassió dels que mai no han passat gana sento ganes de fer-los empassar les seves putes càmares de fotografiar.
No sé què era pitjor: la moda d'anar a Cuba a cardar pel preu d'una pastilla de sabó i presumir-ne després amb els companys d'oficina o la moda d'anar-hi per fotografiar els cubans com si fossin els animals del Rioleón Safari i poder presumir de "progre" quan fas un sopar amb els amics al teu pis de l'Eixample o la teva segona residència de Puigcerdà.

Doctor, és normal que quan veig aquestes merdes em vinguin ganes de matar?

El doctor Myself respon:

Benvolgut client, no només és normal, és lògic. Odiar els altres i sentir instints criminals és natural. Recordi: "l'infern són els altres".

Per cert: alguna d'aquestes fotografies inclou dones despullades? Si és així, pot dir-me on les ha vist? Gràcies, avui té un 5 per cent de descompte. Que passi el següent.

Gravació num 94736 /6

T. es confessa:

Doctor Myself, he de confessar-li una cosa que sé que li semblarà horrible: heestat llegint llibres. Ja sé que no és precisament el que vostè mateix em va recomanar (de fet va dir-me que la millor utilitat dels llibres és la de cremar a la xemeneia), però el destí de vegades ens juga males passades. Tot va passar fa tres setmanes. 

Era al FNAC a la recerca de la secció de videojocs després d'haver adquirit un pack especial de "Hostal Royal Manzanares" quan, de sobte, vaig perdre la orientació. el destí va voler que fes cap a la secció de Filosofia, unes taules i uns prestatges plens de llibres que contenien paraules com  "existència", "pensament" i, disculpi'm si fereixo la seva sensibilitat, "ética". El cas no seria greu si no hagués estat pel que va passar a continuació: un mal de cap terrible, un mareig sobtat i  la necessitat de recolzar el pes del meu cos en algun lloc que impedís que em fotés de lloros contra el terra. Per evitar aquesta situació indesitjable vaig recolzar-me en una taula plena de llibres. Gràcies a certs exercicis de respiració que vaig aprendre gràcies als parts observats en diferents episodis d'"Anatomia de Grey", de seguida vaig recuperar l'aler i la consciència, i aquí va venir el que estic segur que molts qualificarien de desastre. Sota de les meves mans vaig descobrirdos volums que van fer-me sentir una atracció sobtada i difícilment ignorable. Els seus títols "Plató i un ornitorrinc entren en un bar" i "Las narices de los filósofos". Embruixat per uns títols que semblaven dignes d'una pel·lícula de Mel Brooks, he de confessar que els vaig comprar, els vaig llegir, els vaig entendre i... bé... després... per si no fos suficient... vaig tornar a la llibreria i vaig adquirir altres volums com "La carretera" o "El país de les últimes coses". I després vaig començar a veure documentals, sí, documentals, però no de qualsevol mena: eren documentals subversius sobre com l'home intenta dominar l'home, sobre com estem fent malbé el nostre planeta, sobre com estem atrapats en un sistema que ens lleva la llibertat per deixar el nostre destí en mans d'un poder plutócrata (o era fill de putócrata?). I ara, doctor, li confesso des de l'angoixa existencial més profunda que he sentit en ma vida, penso. 

No sé si val la pena que li digui en quines coses penso perquè llavors em considerarà definitivament un maniàtic i m'internarà en un sanatori, però doctor, doctor... ara penso i m'he adonat que tot allò que havia donat com a veritat... no sé si és veritat o una fastigosa mentida., Ara penso que tots els meus pensaments passats, presents i futurs estan subjectes a crítica, a una revisió imprescindible que hauria de portar-me a ser una persona nova, amb nous horitzonts, amb nous interessos, amb nous i més grans... pensaments. 

El més curiós de tot és que a mida que hi penso m'adono que tots aquests pensaments que venen a mi no son nous, sinó records... i que tots aquests pensaments i molts d'altres es van perdre entre la setena redifusió de "El Equipo A" i els pits turgents d'una Pamela Anderson que lluïa un banyador vermell, entre el programa 200 de "Crónicas Marcianas" i la cinquena edició de Gran Hermano. Entre el moment en què algú va dir que l'humor intel·ligent era el que sortia a "El Club de la Comedia" i el dia en què als debats de la tele hi van aparèixer Miguel Ángel Rodríguez o Enric Sopena. Entre el moment què vaig pensar que la millor manera de ser feliç era sotmetrem al sistema i el dia que vaig invertir per primer cop en Borsa. 

Doctor, he de ser-li sincer: no he vingut avui a que em digui que això que em passa es pot curar. 

Avui he vingut perquè em digui que, per fi, estic curat. 

No és així?

El doctor Myself respon:

Seguretat, passin pel meu despatx, hi ha un subjecte perillós estirat al meu sofà. 

Gravació num. 98341/6

G. té dubtes:

Doctor Myself, acudeixo a vostè perquè em sento la persona més desgraciada del món. Sé que li resultarà estrany el que li explicaré perquè estic segur que això no ho haurà escoltat mai. Em sento tan sol i tan desgraciat. Em sento tan angoixat només de pensar que l'única cosa original que habita dins el meu cap és aquest neguit existencial. Quin és el meu problema? Espero que pugui ajudarme, així que ho deixaré anar sense embuts.

Sóc una persona que en els últims dos anys ha assolit els objectius que s'havia marcat en els primers anys de la seva joventut. Després d'anys erràtics en què el camí semblava que sovint quedava esborrat pel vent de la derrota, ara la missió sembla complerta, he coronat la muntanya i crec que hauria de ser el moment de gaudir de les vistes. Lògic, oi? Doncs no ho sembla ser pel meu inconscient. Amb una dona meravellosa al meu costat i amb una feina per la que hagués matat fa sis mesos, en lloc d'envaïr-me la felicitat, l'únic que sóc capaça de sentir és una tremenda sensació de vuit, una certesa irrevocable que no mereixo tot això i una veu dins el meu cap que no para de dir: no t'ho mereixes desgraciat, no has mogut un dit per aconseguir-ho, tot ha estat una confusió, estàs vivint la vida que es mereixia un altre, mediocre, mediocre, mediocre!

Oh, doctor! Oi que ningú s'ha sentit com jo? Doni'm una esperança, ajudim a tornar a tenir fe en mi mateix, ajudi'm a viure feliç i enganyat com tots aquells que es pensen que són inteligents tot i ser uns idiotes, com tots aquells que es pensen que la felicitat té 42 polzades o que la potència sexual es medeix en els cavalls de poténcia que té el seu cotxe. No són feliços aquests imbècils, potser? Faci'm imbècil, doctor, facim imbècil.

El doctor Myself respon:

Sr. G., no pateixi: vostè ja és un imbècil. El fet que no medeixi la seva felicitat segons les seves possessions materials ni que s'autoenganyi respecte a la seva superioritat intel·lectual envers la resta de gilipolles com vostè no el fa millor que els altres i, si em permet que li digui, ni tan sols és original. Si em paguessin 50 euros per cada persona que m'explica el mateix que vostè, seria ric. Per sort, me'n paguen 80, així que sóc MOLT ric.

Els meus consells són: cardi cada nit amb la seva dona, gaudeixi de la quantitat indecent de diners que guanya tot i aquesta mediocritat de la que a vostè tant li agrada lamentar-se i, ja que diu que ha coronat una muntanya, si tant malament se sent faci'ns una favor a tots, salti i fotis de lloros contra el terra, a veure si així deixa de respirar i al mateix temps, per tant, deixa de dir bejanades. És vostè un imbècil Sr. G., i això és una sort perquè com diu la cançó: "You'll never walk alone".

I no em faci perdre més el temps, que he aparcat el Ferrari en doble fila i al maleter hi porto un plasma de 68 polzades.

Adéu i recordi: que el bombin.