Yes, he can

Humor intel·ligent. Un guió d'estructura simple però ben construïda. Diàlegs afinats. Personalitat pròpia. Tot això és el que no podia dir-se de "Vicky Cristina Barcelona", però és el que es pot dir de "Whatever works". Woody ha tornat a fer de les seves, no de les seves millors, simplement una d'aquelles comédies ben escrites, amb una història de protagonista neuròtic i regust autobiogràfic que tants i tants fans (i detractors) li han proporcionat al llarg dels anys. Woody ja no és el director que busca fer grans pel·lícules, ell ara és un iaio que s'ho passa bé escrivint, rodant i cobrant per fer pel·lícules. En fa de millors, en fa de pitjors, però cada dos o tres anys encara ens regala espurnes del seu talent. "Whatever works" està plena d'un humor genuïnament jueu i woodyallenesc, amb gags memorables i diàlegs per a emmarcar i amb un personatge, el que interpreta Ed Begley Jr., que ens proporciona l'escena més memorable de la pel·li. Sense spoilejar, només diré que és la conversa que té amb un altre home en un bar i que desemboca en un gir radical en el rumb de la seva vida.
"Whatever works" no és una gran pel·lícula, és simplement un divertiment molt agradable i, el més important, no et fa maleïr la decisió de gastar-te set euros i mig per veure-la.

Venécia

Podríem dir que l'esquerra més revolucionària pren el festival de Venecia amb les pel·lícules de Michael Moore y Oliver Stone.

La del primer, "" és una crítica més al capitalisme, com en el fons ho són totes les pel·lícules de Moore i en especial aquella meravellosa "Roger & me". La del segon, una hagiografia de Hugo Chávez, el "revolucionari" o "colpista" que està abanderant l'alliberament d'una américa llatina que semblava necessitar unes bones dictadures d'esquerres i que només el temps dirà si realment les necessitaba. Semblaria doncs que aquest any Venècia és roig, molt roig, tant com la catifa vermella sobre la que caminen les estrelles del festival, siguin rojes o daurades.

Però el Festival és el que és, una pasarel·la en la que hi trobem artistes europeus que s'allotjen al Gran Hotel i homes d'esquerres com en Moore que cobren 2000 euros per entrevista (i oju, que com a mínim té alguna cosa a dir). Però en el fons Venècia, com Cannes o con Berlín, no és més que un Construmat del cinema, un Meeting Point de l'art o un Saló de l'Automòvil de la cultura popular en què es fan negocis i més negocis, en el que es premia la meravellosa factoria Pixar tot i que no sabem si la premien més per la seva capacitat per explicar històries o per la seva capacitat per generar ingressos de taquilla o per vendre ninots a les jogueteries i els Burguer King.

Al final, per molt que en l'anticapitalisme de Moore i l'admiració per Chávez d'Stone s'emportin els titulars de la premsa més seriosa, el capitalisme torna a triomfar a la ciutat dels canals.

I la vida, com deia en Julio, "sigue igual".

Episode IV: a new hope

Des que vaig decidir deixar la ràdio i buscar-me les garrofes a la tele podria dir que he viscut dos grans episodis. El primer em va posar en la sintonia adequada i em va encaminar en la direcció correcta. El segon em va convèncer de que havia pres la decisió correcta en tots els sentits. El tercer va fer que em preguntés si el balanç positiu-negatiu era prou just per a mi. El tercer està començant ara i si tot acava sent com pinta crec que recuperaré en aquest quart episodi tot allò que va fer-me perdre el tercer.

En aquest tercer episodi les tropes rebels es preparen per a destruïr, o al menys no ser destruïts, per l'imperi comandat per un tal Darth Vázquez, que domina les emissions de sobretaula amb la seva estrella de la mort.

I si no, esperarem al cinqué episodi.

Cada cop més lluny

Diu “El Periódico” que La Caixa recomanarà els clients que utilitzin Internet i el mòbil per a l’operativa bancària, que no vagin a les oficines i que evitin el contacte humà. Fa unes setmanes el col·legi de Metges de Madrid aconsellava això:


Salut tancarà les aules si hi ha contagis, els catòlics ja no poden fer petons als seus sants i verges, aviat sentirem que anar al cinema és un perill mortal, que sortir a sopar amb els amics és una temeritat o que ni tan sols podem beure del mateix got que la persona amb qui vivim perquè ella pot ser encara més perillosa que la més perillosa de les rates farcides d’infeccions que escamparen la pesta fa centenars d’anys.

A tot això hem d’unir que des dels 80 les relacions sexuals estan sota sospita, que els nens ja no poden sortir a un carrer suposadament infestat de camells i pederastes i que ens han venut per totes bandes que ser un single que viu la vida només per a si mateix és la millor cosa del món. No volem tenir fills perquè són massa reals i preferim tenir nebots o fillols, que són com una consola de videojocs que apagues quan ja no et ve de gust jugar-hi més. No volem amics per sempre sino simulacres virtuals que podem treure de la llibreta de contactes amb un clic i només recuperar-los quan ens convé treure’n algun profit. Busquem parelles que triem en funció d’un ideal, d’uns standards de qualitat que inventem (o ens venen inventats?) segons el nostre caprici i que llencem a la paperera així que deixen d’acomplir l’estereotip. Tenim por dels altres, cada dia més, i la pregunta és: qui ens està fent això? Qui ens està intentant convèncer que no hi pot haver connexió entre nosaltres? A qui l’interessa que tinguem por dels altres? Qui vol que estiguem cada dia més sols, cada cop més lluny?

Pinta mooooolt bé!

John Lithgow sempre és garantia de personatges i interpretacions terrorífiques i malaltisses.

De compres

Ahir de rebaixes amb la parenta vaig rebre aquest interessant consell:


Si penseu el contrari del que diu aquest cartell, aquest és el vostre llibre:


Un cop més en Zygmunt demostra que hi veu clar i ens fa veure les coses més clares... o més fosques, si preferiu pensar que és millor no saber en quin món vivim.

Així va començar

ACT ONE

          OVER BLACKNESS, MUSIC. OMINOUS AND FOREBODING. THEN, OUT OF
          THE DARKNESS, A SINGLE WORD. FLOATING IN SPACE, OUT OF
          FOCUS, TOWARD CAMERA. AS IT APPROACHES IT COMES INTO FOCUS,
          BUT IT'S SHARP ONLY FOR A BRIEF MOMENT:
        
                                   LOST
          AS IT NEARS US IT AGAIN LOSES FOCUS -- AND AS WE MOVE THROUGH
          THE "O" OUR MUSIC CRESCENDOS, THEN STOPS ABRUPTLY AS WE CUT
          TO:
        
          A MAN'S EYE


Els guions de LOST, aquí.

Quin tros de notícia, sobretot la part que he destacat en negreta

Bruselas permitirá la venta de frutas y hortalizas "torcidas"

MADRID, 12 (SERVIMEDIA) La Comisión Europea ha aprobado hoy eliminar las restricciones de comercialización aplicables a 26 tipos de frutas y hortalizas que regulan su forma y tamaño. Esto quiere decir que, a partir de ahora, no sólo se venderán piezas perfectamente simétricas, sino que también llegarán a los mercados europeos pepinos curvos, cebollas rechonchas, en definitiva, unidades desiguales y "torcidas".

Los 26 productos 'liberados' son: albaricoques, alcachofas, espárragos, berenjenas, aguacates, judías, coles de Bruselas, zanahorias, coliflores, cerezas, calabacines, pepinos, setas cultivadas, ajos, avellanas con cáscara, repollos, puerros, melones, cebollas, guisantes, ciruelas, apios, espinacas, nueces con cáscara, sandías y endibias, según informa en una nota de prensa la Comisión Europea.

Mariann Fischer Boel, Comisaria de Agricultura y Desarrollo Rural, destacó que esta iniciativa "señala UN NUEVO AMANECER PARA LOS PEPINO TORCIDO y las zanahorias nudosas, y es el ejemplo concreto de nuestros esfuerzos por reducir los trámites burocráticos innecesarios".

Asimismo, la dirigente europea subrayó que "en estos tiempos de alimentos caros y dificultades económicas generalizadas, carece de todo sentido tener que arrojar productos que están en perfecto estado sólo porque no tienen una forma adecuada".

Estas modificaciones se comenzarán a aplicar a partir del 1 de julio de 2009.

(SERVIMEDIA) 12-NOV-2009 PGS/EPD/isp

Coses que diuen els savis

Precepte número 1: no et deixis endur per la por. Entèn la teva por, fes-la servir en favor teu.

Algú s'hi apunta?

Joan Poquí Premi Fair Play 2009

El Camp Nou ya tiene a quien silbar

Ese portugués...

Joan Poquí - 12/06/2009 03:00

Se van a hacer largos los meses que faltan para el próximo Barça-Madrid. Será el primer clásico con Cristiano Ronaldo y el recibimiento al portugués, que ya ha fallado un penalti en el Camp nou, algo digno de verse. Que llegue ya el día, por favor. Ronaldo responde al retrato-robot perfecto de jugador del Madrid. Pérez ha acertado. Ya se vio su absoluta falta de señorío en los minutos finales de la Champions, cuando gesticulaba, se tiraba al suelo, hacía faltas... el clásico gamberrete, el chulo del barrio, que encima sale perdedor para alegría de amigos y vecinos. Pérez ha fichado al vigente derrotado de la Champions y a otro que ni la jugó, Kaká. Cristiano llenará el vacío que en el Camp Nou dejó Luis Figo, esperemos que para siempre (que no se engañe, no es bienvenido): "Ese portugués..."

El demoni dins ell

Aquí teniu alguns extractes de l'entrevista que Juan José Millàs ha fet a Pablo Motos a El País.

No sé si s'ho inventa tot o e realment la seva vida ha sigut exactament com l'explica, però el que tinc clar es això: fa por... molta por.

Atenció:

Llegó un momento en el que todos mis amigos tenían tele en color, de modo que entré en el salón de mi casa y le dije a mi padre que necesitábamos una tele en color. Ésta va bien, dijo él señalando la de blanco y negro. Entonces la tiré al suelo y la rompí. Me pegaron, pero tuvieron que comprar una, y la compraron en color, claro. Que te pegaran resultaba doloroso, pero duraba poco en proporción a lo que conseguías, valía la pena.

Poco a poco empecé a entrar en un mundo muy complicado, lo que se traduce en que comencé a delinquir. Entrábamos en las casas y robábamos cosas que luego vendíamos por ahí.

Cogí un diccionario y empecé a leerlo desde el principio, aprendiéndome todas las palabras y su significado por orden alfabético, porque quería hablar con la propiedad con la que hablaban Iñaki (Gabilondo) y Luis (del Olmo). Llevaba un año en este plan cuando alguien me regaló un diccionario de sinónimos y antónimos que me deslumbró.

La primera vez que hice dinero de verdad fue gracias a las campañas de publicidad de un tío que fabricaba chicles adelgazantes. Pasé de ganar 80.000 pesetas a ganar 2 millones. Pero el tío me estafó y desapareció dejándome en la ruina. Pasé de vivir como un rey a deber 30 millones a la emisora de radio. Como me había robado el futuro, decidí buscarlo y matarlo.

L'entrevista completa, aquí

TEORIA LOST

ATENCIÓ: SPOILERS GRANS COM EL TRASTO DE NACHO VIDAL
La season finale de la cinquena temporada de Lost ha deixat a gran part dels fans amb la boca oberta per la sorpresa i a una altra bona part amb la boca oberta, però per enviar a la merda els guionistes. Sembla evident que el gran xoc té a veure amb la bomba atòmica que a l’últim segon del capítol la Juliet aconsegueix fer esclatar a cop de pedra i que ens deixa a tots sense saber com collons serà el minut u de la sisena temporada i, el que és més important, si tornarem a veure en calces la Kate Austen. Aquest pot ser el gran dubte per a molts, però personalment a mi això no m’importa gaire. Com deia aquell a qui alguns anomenen AntiJacob i altres ja s’aventuren a anomenar Esaú, els guionistes ja trobaran algun “loophole” per retornar a la vida, si es que mai l’han perdut, els Oceanic 6 i companyia. El que més m’interessa és saber què passa ara amb el cadàver d’en John Locke, en Jacob i el suposat Esaú personificat en la imatge de Locke. Avui, mentre estenia la roba, activitat que ha ajudat a crear alguns dels pensaments més brillants de la història de la Humanitat, com la definició per part de Newton de la teoria de la gravetat quan va veure que li queia galeria avall el seu tanga preferit, he tingut una epifania.
Atenció a la teoria, estúpida potser, però qui diu que impossible?
1. Tenim un John Locke que camina i parla, a qui sembla que ha donat vida el destí, també conegut com Esaú, AntiJacob o fins i tot Smokey.
2. Tenim un Jacob que ha mort a mans d’en Ben sense oposar resistència, de fet sembla que ho estigués desitjant si tenim en compte com ha provocat en Ben perquè ho fes amb aquell ja mític “what about you, Ben?”.
3. Finalment tenim un cadàver incorrupte, el d’en John Locke i una frase que surt dels llavis d’en Jacob just abans de morir: “they’re coming”. Potser es refereix als Losties de 1977 o potser es refereix al grup d’Iliana, no ho sabem, però...
... i si es refereix a aquests últims? I si l’ajuda que en Jacob li demana a la Iliana és que porti el cos de Locke als peus de l’estàtua? I si Jacob no és aquell home ros i jove sinó l’esperit que habita en aquell cos? I si en morir el cos que Jacob habita el seu cos necessita habitar el cos del cadàver que tingui més a mà? I si aquest cadàver fos el de John Locke?
Viurem a la sisena temporada l’enfrontament entre el Locke fake que ha creat Esaú i el Locke posseït per Jacob? Tindrem un Locke Vs Locke? Estic boig? Això seria coherent amb els plantejaments de la sèrie? ¿Seria el primer cop que els guionistes de la sèrie fan alguna cosa que fa que un milió més d’espectadors els abandonin al crit de “fills de puta aquesta no és la sèrie que a mi m’agradava”? Hem vist ja l’últim salt mortal dels creadors de Lost? Ah, això sí que té resposta: segur que no.

Guardiola i l'èxit

Pep Marí dona a El Periódico el que ell pensa que són les claus de l'èxit del Barça de Guardiola i, de pas, de qualsevol grup humà que vulgui aconseguir un objectiu. ai, qui fos o qui trobés un cap així...

--¿Qué podemos aplicar de su experiencia en el deporte a nuestra vida laboral?
--Guardiola, implícitamente, nos da las claves para crear equipos ganadores, equipos que pueden ser de trabajo. Son cuatro reglas.

--Pues empecemos.
--La primera regla: alguien tiene que tener una idea, una visión. Siguiente paso: hay que convertir esa idea en un sistema o estrategia y concretarla en unos roles individuales que van a tener que cumplir cada uno de los miembros de ese equipo. Tercer paso: asignar las personas más adecuadas para cada rol.

--¿Y último?
--Conseguir que esos jugadores o trabajadores, pase lo que pase durante el partido, sean fieles a ese rol y no lo traicionen. Se trata de lograr que la idea, que en un principio era solo del entrenador, acabe siendo de todo el equipo.

Pixapins

Avui l'Olga i jo ens disposàvem a fer una agradable excursió pel Montseny, en concret la ruta del Sot de l'Infern, 3500 metres amb un nivell de dificultat "fàcil", segons totes les guies i una durada d'un hora i mitja.

5 hores després hem aparegut a 5 quilòmetres de la ruta, en direcció contrària i hem tingut la tremenda sort que en el primer auto-stop de la nostra vida una parella de iaios de Palautordera ens han portat fins el nostre cotxe.

A ells, gràcies, a nosaltres només una cosa:

PIXAPINS!!!!!

Velocitat i ritme

He llegit aquest article fantàstic de l'Alberto Rey al seu blog "Asesino en serie" i m'he adonat que coincidim totalment. Sovint he hagut de sentir com algunes persones titllaven de "lentes" algunes de les obres televisives i cinematogràfiques que jo considero dignes de ser considerades memorables, començant per "Sin perdón", continuant per bona part del cinema de Woody Allen i acabant amb les últimes obres mestres de la tele ianqui, "Mad Men" i "In treatment". Jo sempre he pensat que hi ha idees, emocions i sentiments que han de consumir-se a un ritme que ens permeti païr-los i gaudir-ne al màxim. Justament d'això és del que parla l'article:

15 de abril de 2009.- La vuelta de 'In Treatment' (que comentaré en breve) me da pie para hacer una reivindicación que creo necesaria: la de la lentitud, la pausa y la profundidad. En un mundo (y sobre todo en un mundo audiovisual) sometido a una aceleración cada vez mayor, creo que es importante que exista un hueco para la calma, al menos visualmente. Estamos acostumbrados a un entretenimiento cada vez más trepidante, sucesión de estímulos rápidos que compiten por ver cuál es más potente y más "efectivo". Todo es de colores, todo tiene luces, todo avanza a velocidad de vértigo, todo estimula eficientemente las regiones más accesibles del cerebro, todo es ácido, básico, picante, irritante, sedante y sustituible de inmediato por una sensación siguiente mayor, mejor y quizá incluso más fugaz. El entretenimiento compite consigo mismo en intrascendencia y deseable inutilidad. Es algo accesorio, no como el comer o el dormir, y, por tanto, frívolo por definición. Así que no corre peligro de frivolizarse en exceso ni de ser demasiado superficial, pues son estas sus mejores cualidades. Cuanto más frívolo mejor, cuanto más epidérmico, mejor. Lo bueno es lo rápido y lo mejor, lo más rápido.

Estoy bastante harto de esas series de televisión en las que pasan muchas cosas intrascendentes, a mucha gente, en muchos sitios y a mil por hora. Estoy harto de que me saturen de información surtida y superficial, de ser un mero receptor de datos, de tener que componer yo las narraciones y los perfiles de los personajes de libros, películas y series de televisión, sometiéndome al sistema de bombardeo constante de imágenes, cada una más colorida y luminosa que la anterior. Quiero pisar el freno, pararme a mirar el cuadro, detener la acción un poco, profundizar.

Sin embargo, para poder hacer esto (para querer, también) hace falta conservar cierta tolerancia al aburrimiento. Sí: aburrimiento. Para apreciar los matices de un haba fresca y perfecta hace falta renunciar durante un rato a la seducción inmediata (y efectiva, no nos engañemos) de un menú Big Mac, basto y vulgar, pero cargado de sabor fácil y placer instantáneo. Debemos estar dispuestos a posponer el placer, esperando que finalmente éste sea mayor, mejor y más valioso, y arriesgándonos a que al final la espera y el esfuerzo puedan haber sido en vano, el haba no nos guste nada y 'The Wire' nos parezca un coñazo. Quizá entonces decidamos volver al carrusel ultrarrápido e intrascendente del McDonald's televisivo (y del otro, el 'real', qué rico) y seguir yendo a velocidad mil y profundidad cero. Pero al menos lo habremos probado, habremos intentado ir un poco más allá.

Desde luego, no seré yo quien defienda una televisión a ritmo de película de Rohmer, nada más lejos de mi intención. Pero tampoco me interesa un medio en el que todo es de colores saturados y se mueve en fast forward. Yo también veo la televisión para desconectar y dejarme engañar por una fantasía, pero me niego a que esa desconexión sea tan sencilla (y tan patética) como la de un rebaño de vacas hipnotizadas por el paso de un montón de ciclistas vestidos con maillots fluorescentes. Una cosa es ver la televisión para no pensar en los problemas cotidianos, y otra muy distinta es verla para no pensar, a secas.

L'article parla de l'audiovisual, però crec que és evident que aquest gust actual per la velocitat i el ritme accelerats té molt a veure amb la manera en què hem anat aprenent, voluntàriament o no, a viure la vida. No tenuim cap mena de paciència respecte a les relacions humanes, ja siguin d'amistat, de feina o de parella i hem convertit en decret de llei aquella dita que diu que "la primera impressió és la més important". Descartem o acceptem persones a la nostra vida sense donar-los, ni donar-nos, temps de descobrir què s'amaga darrere de la primera impressió. Fa temps un paio amb qui treballava em va dir "jo si una tia no me la follo la primera nit, passo d'ella perquè no val la pena". Una noia amb la que també treballava deia que "si al segon o tercer cop que quedo amb un noi veig alguna cosa que no m'agrada el deixo estar". Tot és molt ràpid. Massa ràpid. La invenció del microones ens ha acostumat a alimentar-nos de menjars perfectament mediocres preparats en només cinc minuts i ha acabat amb la mentalitat culinària que sempre em remarcava ma mare: "el caldo queda millor quan el cuines durant tota la tarda amb el foc baix". La cuina i la vida semblen regir-se per normes i comportaments curiosament similars.

(aquest post és massa llarg i lent per ser llegit a la velocitat que requereix el signe dels temps, si has arribat fins aquí havent llegit tot l'anterior, me n'alegro molt, ets un dels meus)

Enllaç a l'article d'Alberto Rey aquí

Poques paraules i alguns números

L'humor que no diu res em fa escriure aquest paràgraf:

.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................

Per sort, l'humor que no diu res nodreix el meu compte corrent de números, uns quants, els suficients per anar vivint i estalviant.
Ës trist dir això, però més trist és robar. O potser no? . . .

Mèxic ofés?

Burger King modificará el anuncio que provocó las protestas de México, diu 20minutos.es

La compañía de comida rápida Burger King informó este martes de que retirará un anuncio publicitario de su producto denominado 'Texican Whopper' después de que la Embajada de México considerase que denigraba la imagen del país y que utilizaba "indebidamente la bandera nacional mexicana". 

El embajador mexicano en España, Jorge Zermeño, manifestó que la campaña lanzada en Europa para promocionar la nueva hamburguesa ofendía a México y a los mexicanos.

 I aquest és l’anunci,

I aquesta una bona resposta:

El qui censura és que alguna cosa amaga.

Lògica

El 23% de los muertos en Semana Santa iba sin cinturón, diu 20minutos.es.

La qual cosa només pot voler dir que el 77% anaven amb el cinturó posat. Queda clar que anar amb cinturó és molt més perillós que anar sense cinturó.

De la mateixa manera pensen els conductors que transiten les nostres autopistes a més de 150 quilòmetres per hora: "com més ràpid circuli, abans arribaré a casa i tothom sap que assegut al sofà de casa no es poden tenir accidents de trànsit". 

Lògica abassegadora. 

Mala tarda de divendres.

Acabo de dinar tot allò que em fa sentir tan bé en el moment d'ingerir-ho i tan malament en el moment que es diposita al les grans bosses de greix que envolten el meu cos apol·lini.

A la sala del costat N.G. està visionant els càstings d'OT i com que la sala no està insonoritzadano puc evitar sentir els brams dels aspirants a estrelles de la TV i la música. 

Al cap em ve que si venguéssin un GPS que em pugués dir en quina direcció he de reconduïr la meva vida, el compraria ara mateix. 

Potser una mala tarda pot tenirla qualsevol, però això ja fa massa setmanes que dura. 

.

.

.

Pepino

Siempre es verano con el pepino en la mano.
.
.
.

Abandó

La nostra relació va començar com tantes i tantes relacions: primers flirtejos, contactes tímids, trobades furtives...
Amb el temps tot es refreda i de la passió desbordant es passa a la serenor, la pau, aquella hermosa sensació d'haver trobat allò que necessitaves, però que ni tan sols sabies que pogués existir abans d'haver-ho descobert.
Més tard vas perdent interés, deixes de sentir aquella sensació de necessitat mutua i s'oblida la fal·lera d'estar junts a totes hores.
Finalment arriba l'absència i si ningú hi posa de la seva part tot acava desembocant en l'oblit.
Ara només me'n recordo de tu quan algú me'n parla, quan m'envaeix certa nostàlgia i quan necessito retornar a les sensacions que només podia viure quan passava la meva vida enganxat a tu.
Per això em fa tant de mal dir-te que ho sento molt blog, però t'estic enganyant amb el Facebook.

Els americans són idiotes i no tenen talent, és clar

Aquest vídeo va dedicat a tots aquells que diuen que la gran diferéncia entre el que es fa a Hollywood respecte al que es fa a Europa és que ells tenen molts diners i poques idees i nosaltres pocs diners i molta imaginació.

Mengeu-vos les vostres paraules i comenceu a aprendre dels mestres.

TALENT amb majuscules, des dels guionistes als actors passant per totes les etapes de la producció i tot sense cap mena de desplegament d'efectes especials.

Senyores i senyors, amb tots vostès, Hugh Jackman, Anne Hatahaway i la imaginació dels guionistes de Hollywood, aquella colla d'inútils incapaços de fer res de bo, segons diuen alguns:

Plorant com una Magdalena

Normalment es contraposa, perquè la gent té la mala costum de contraposar, allò que és racional davant del que és irracional o instintiu o emotiu. Les persones racionals són considerades dignes de ser anomenades intel·ligents, les persones irracionals acostumen a ser considerades sinó idiotes, sí de poques llums.

Collons, quina vergonya social ser dels que ploren per qualsevol cosa en comptes d'analitzar-la amb fredor quirúrgica.
. . .

Doneu-me un respir

La crisi, la crisi, la crisi... i què passa si jo no estic en crisi? Sí, em sap molt greu per la gent que ha perdut la feina, els que han perdut la casa i tots aquells que acui pateixen més que ahir o que fa un any, però... jo no estic en crisi ara - qui sap si ho estaré demà - i estic embafat de sentir-ne parlar a tot arreu. La gent que m'envolta, les notícies del diari, de la ràdio, de la tele d'internet i fins i tot aquí, on se suposa que hauria d'estar segur i protegit d'aquesta pluja àcida que sembla concebuda per enfonsar-nos encara més. Perquè una cosa és informar de la crisi, saber que existeix, fer el possible per no ignorar-la, i una altra cosa molt diferent és convertir-la en un bloc de ciment enganxat als nostres peus, submergits al fons del mar, lligats de mans i sense ningú a prop per treure'ns d'allà. Si us plau, doneu-nos un respir, si us plau deixeu-nos sortir d'això com abans millor i quan engeguem la tele o sentim la ràdio, quan busquem una mica d'evasió barata no ens parleu de la puta crisi a totes hores. Una estoneta al dia, ok, però si us plau deixeu-nos ser feliços tot i que la Borsa caigui i les empreses tanquin, deixeu-nos gaudir del que ens queda encara. I recordeu que quan algú s'ofega al fons d'un riu no serveix de res dir-li que s'ofega, perquè això ja ho sap.
.
.
.

David Drumlin:

M'agradaria viure en un món en què les coses no fossin així, pero malauradament no és aquest el cas.

Ellie Arroway:

Sempre havia pensat que el món era com nosaltres feiem que fos.

-------------------------------------------

El doctor Myself analitza:

Vet aquí l'eterna lluita entre els realistes i els idealistes. Normalment els primers arriben a considerar que són més feliços donat el seu èxit a la vida, però no se n'adonen mai que en el fons són també més imbècils. Els idealistes en canvi poden ser o no imbècils, però mai seran feliços a menys que es converteixin en idealistes i, si cal, imbècils. En el cas que això passi, segurament acabin convertits en polítics, líders sindicals o, en casos especialment llastimosos, presidents vitalicis de la comunitat de propietaris del seu inmoble. L'idealista que arriba a la maduresa prenent encara aquest posat vital té molts números d'acabar amb una camisa de força o fent de Pallasso Sense Fronteres i, sovint, Sense Gràcia.

Si volen que els hi digui la veritat, no sé quina de totes aquestes possibilitats vitals és més adient o lamentable, però facin el que facin, cardin tot el que puguin, que això no els ho podrà treure ningú.

Espero haver-los servit d'ajuda.

Doctor Myself.
. . . .