Doctor Myself a l'aparell

Punt de gir?

2010-01-10T15:32:00.000-08:00

Fa molt temps que s'esperava, una mica menys que s'olorava i només uns minuts que s'ha produït el punt de gir en la história recent de la ficció televisiva espanyola.

Aquesta nit, Telecinco ha estrenat les seves dues séries noves, "La pecera de Eva" i "El Pacto", totes dues protagonitzades per adolescents i amb una temàtica en comú: els problemes sexuals i identitaris que els comporta aquesta etapa de la vida. Què m'han semblat aquestes dues sèries? Ho diré més endavant, el primer és explicar perquè dic que s'ha produït un gir en la ficció que es fa dels Pirineus en avall.

Des de l'aparició de les teles privades fins avui, les séries espanyoles de gran éxit havien tingut un denominador comú en quant al seu estil, l'estil "café para todos" que van assajar produccions com "Farmacia de Guardia" o "Menudo es mi padre" i que va consolidar "Médico de familia". El "café para todos", però compte, descafeïnat, no se'ns escapi l'audiència infantil, manufacturava séries que tenien com a objectiu agradar tothom, no deixar-se ni un sol sector de l'audiència pel camí: els avis podien identificar-se amb el iaio o iaia simpaticot i actiu, les adolescents en la nena guapa de la série o amb la seva amiga lletja, els nens sempre podien emmirallar-se en el fill trapella i llengut de la familia o amb els seus amics, ja fossin el gordo, el friki o el quillo de la classe... A més de la família principal, que acostumaven a viure en un bonic barri residencial, hi trobàvem sempre el contrapunt d'algun bufó de baix nivell cultural, el lleig simpàtic, la lletja amb bon cor o l'ogre que acaba esdevenint un tros de pa. Tot això, mesclat amb unes quantes dosis de comèdia, un pessic de drama, cabassos de moralina i una direcció d'actors i una realització de tot a cent que aconseguien que qualsevol possibilitat de versemblança morís a la segona escena. Parlo, per descomptat de la ja esmentada "Médico de Familia", "Los Serrano", Javier ya no vive solo", "Hospital Central", "Compañeros", "Al salir de clase", "Águila Roja" i fins i tot de séries que van intentar canviar de registre com "Periodistas" o "Los hombres de Paco", que tot i així van acabar caient en els mateixos clixés dels que pretenien fugir.
Tot i excepcions com "Policias" o "El comisario" (que curiosament va néixer com un "café para todos" i només va triomfar quan es va decidir per girar cap al génere policíac ), el panorama de les séries espanyoles es reduïa a un sol estil, el que va marcar durant els 90 Globomedia de la mà d'Emilio Aragón i Dani Écija.

Però avui ha quedat confirmat que alguna cosa està canviant en la ficció espanyola. Ja ens havien començat a avisar séries com "Cuéntame", amb una qualitat de guió i una profunditat en els temes que la feien estar un pas endavant que la resta. També representaven un gir séries com "Acusados", "Herederos" o fins i tot "El Internado", perquè es decidien per un génere i no intentaven contentar tots els públics. "Doctor Mateo" va avisar que fins i tot el vell estil de sempre podia evolucionar i donar com una resultat una série molt més cuidada, però el que hem pogut veure avui a Telecinco va més enllà que totes elles.

Per fi hem pogut veure dues séries que tenen en comú que no segueixen el manual, sinó que fins i tot el transgredeixen intencionadament per buscar nous camins. Cuatro ja havia fet els seus intents de modernitzar la ficció amb més sort ("Cuestión de sexos", "Hay alguien ahí") o menys (la lamentablement fracassada "Los especialistas"), però que Telecinco s'apunti al canvi vol dir que aquest canvi comença a ser tendència.

"La pecera de Eva" es contrueix, en certa manera com la sensacional "In treatment" de l'HBO, a partir de les sessions d'una psicòloga amb els seus pacients, en aquest cas els alumnes d'un institut. A partir del que veiem i sentim en aquestes sessions, anem coneixent com és la vida d'aquests joves i com la psicòloga mira d'encaminar-los a la solució dels seus problemes. Avui, com a mínim, el format era aquest, totalment allunyat de la linealitat de "l'escola" fundada pel rei Écija. A més, s'han atrevit a jugar amb el color, tot i que de manera fallida, distingint les tonalitats alegres i càlides del despatx de la psicòloga del món gris que hi ha més enllà de la seva porta. Els actors juvenils, molt justets, els secundaris adults més o menys igual i la protagonista Alexandra Jiménez, fa el que pot en una producció a la que encara li falta fer xup xup però que espero que tingui el vist i plau de l'audiència perquè té marge de creixement. No és una série excel·lent, però tampoc és dolenta, i com a mínim sembla tenir la intenció de no ser el típic producte prefabricat per a adolescents.

"El pacto" és una altra cosa. Ben rodada, ben dirigida per un inesperat Fernando Colomo, ben interpretada per una colla d'actrius joves que estan per sobre de la mitjana del que havíem vist a la tele espanyola fins ara, però atenció, sobretot resulta que la série està... ben escrita! Sí, perquè des del primer a l'últim minut sabem on anem, perquè dona la sensació que hi ha un mapa de trames que ens acompanyarà fins a l'últim capítol de la temporada i perquè els diàlegs són creïbles i les situacions versemblants. Els personatges han quedat ben definits al final del primer capítol i la tensió ha estat ben construïda d'inici a final. A més, la história de set noies de 16 anys que decideixen quedar-se embarassades sembla que pretén plantejar questions prou profundes com per a poder generar alguna mena de debat que vagi més enllà de qui se n'ha anat al llit amb qui o amb qui acabarà quedant-se la nena guapa de la série.

Si "La pecera de Eva" i "El pacto" han de confirmar, amb el permís de l'audiència, que la ficció espanyola pren un nou camí, celebrem-ho (i no siguem gaire durs amb elles quan perdin en la comparació amb les séries que ens arriben dels Estats Units o la Gran Bretanya. És normal, nosaltres encara n'estem aprenent, però espereu cinc anys i parlem-ne llavors. Potser tants joves guionistes espanyols mirant l'HBO les 24 hores del dia donarà fruits quan menys ho esperem.

Tant de bo que sí.

Yes, he can

2009-10-04T13:12:00.001-07:00

Humor intel·ligent. Un guió d'estructura simple però ben construïda. Diàlegs afinats. Personalitat pròpia. Tot això és el que no podia dir-se de "Vicky Cristina Barcelona", però és el que es pot dir de "Whatever works". Woody ha tornat a fer de les seves, no de les seves millors, simplement una d'aquelles comédies ben escrites, amb una història de protagonista neuròtic i regust autobiogràfic que tants i tants fans (i detractors) li han proporcionat al llarg dels anys. Woody ja no és el director que busca fer grans pel·lícules, ell ara és un iaio que s'ho passa bé escrivint, rodant i cobrant per fer pel·lícules. En fa de millors, en fa de pitjors, però cada dos o tres anys encara ens regala espurnes del seu talent. "Whatever works" està plena d'un humor genuïnament jueu i woodyallenesc, amb gags memorables i diàlegs per a emmarcar i amb un personatge, el que interpreta Ed Begley Jr., que ens proporciona l'escena més memorable de la pel·li. Sense spoilejar, només diré que és la conversa que té amb un altre home en un bar i que desemboca en un gir radical en el rumb de la seva vida.
"Whatever works" no és una gran pel·lícula, és simplement un divertiment molt agradable i, el més important, no et fa maleïr la decisió de gastar-te set euros i mig per veure-la.

Venécia

2009-09-07T14:54:00.000-07:00

Podríem dir que l'esquerra més revolucionària pren el festival de Venecia amb les pel·lícules de Michael Moore y Oliver Stone.

La del primer, "" és una crítica més al capitalisme, com en el fons ho són totes les pel·lícules de Moore i en especial aquella meravellosa "Roger & me". La del segon, una hagiografia de Hugo Chávez, el "revolucionari" o "colpista" que està abanderant l'alliberament d'una américa llatina que semblava necessitar unes bones dictadures d'esquerres i que només el temps dirà si realment les necessitaba. Semblaria doncs que aquest any Venècia és roig, molt roig, tant com la catifa vermella sobre la que caminen les estrelles del festival, siguin rojes o daurades.

Però el Festival és el que és, una pasarel·la en la que hi trobem artistes europeus que s'allotjen al Gran Hotel i homes d'esquerres com en Moore que cobren 2000 euros per entrevista (i oju, que com a mínim té alguna cosa a dir). Però en el fons Venècia, com Cannes o con Berlín, no és més que un Construmat del cinema, un Meeting Point de l'art o un Saló de l'Automòvil de la cultura popular en què es fan negocis i més negocis, en el que es premia la meravellosa factoria Pixar tot i que no sabem si la premien més per la seva capacitat per explicar històries o per la seva capacitat per generar ingressos de taquilla o per vendre ninots a les jogueteries i els Burguer King.

Al final, per molt que en l'anticapitalisme de Moore i l'admiració per Chávez d'Stone s'emportin els titulars de la premsa més seriosa, el capitalisme torna a triomfar a la ciutat dels canals.

I la vida, com deia en Julio, "sigue igual".

Episode IV: a new hope

2009-09-06T16:14:00.001-07:00

Des que vaig decidir deixar la ràdio i buscar-me les garrofes a la tele podria dir que he viscut dos grans episodis. El primer em va posar en la sintonia adequada i em va encaminar en la direcció correcta. El segon em va convèncer de que havia pres la decisió correcta en tots els sentits. El tercer va fer que em preguntés si el balanç positiu-negatiu era prou just per a mi. El tercer està començant ara i si tot acava sent com pinta crec que recuperaré en aquest quart episodi tot allò que va fer-me perdre el tercer.

En aquest tercer episodi les tropes rebels es preparen per a destruïr, o al menys no ser destruïts, per l'imperi comandat per un tal Darth Vázquez, que domina les emissions de sobretaula amb la seva estrella de la mort.

I si no, esperarem al cinqué episodi.

Cada cop més lluny

2009-08-28T16:40:00.000-07:00

Diu “El Periódico” que La Caixa recomanarà els clients que utilitzin Internet i el mòbil per a l’operativa bancària, que no vagin a les oficines i que evitin el contacte humà. Fa unes setmanes el col·legi de Metges de Madrid aconsellava això:

Salut tancarà les aules si hi ha contagis, els catòlics ja no poden fer petons als seus sants i verges, aviat sentirem que anar al cinema és un perill mortal, que sortir a sopar amb els amics és una temeritat o que ni tan sols podem beure del mateix got que la persona amb qui vivim perquè ella pot ser encara més perillosa que la més perillosa de les rates farcides d’infeccions que escamparen la pesta fa centenars d’anys.

A tot això hem d’unir que des dels 80 les relacions sexuals estan sota sospita, que els nens ja no poden sortir a un carrer suposadament infestat de camells i pederastes i que ens han venut per totes bandes que ser un single que viu la vida només per a si mateix és la millor cosa del món. No volem tenir fills perquè són massa reals i preferim tenir nebots o fillols, que són com una consola de videojocs que apagues quan ja no et ve de gust jugar-hi més. No volem amics per sempre sino simulacres virtuals que podem treure de la llibreta de contactes amb un clic i només recuperar-los quan ens convé treure’n algun profit. Busquem parelles que triem en funció d’un ideal, d’uns standards de qualitat que inventem (o ens venen inventats?) segons el nostre caprici i que llencem a la paperera així que deixen d’acomplir l’estereotip. Tenim por dels altres, cada dia més, i la pregunta és: qui ens està fent això? Qui ens està intentant convèncer que no hi pot haver connexió entre nosaltres? A qui l’interessa que tinguem por dels altres? Qui vol que estiguem cada dia més sols, cada cop més lluny?

Pinta mooooolt bé!

2009-07-25T07:40:00.000-07:00

John Lithgow sempre és garantia de personatges i interpretacions terrorífiques i malaltisses.

De compres

2009-07-20T17:38:00.000-07:00

Ahir de rebaixes amb la parenta vaig rebre aquest interessant consell:

Si penseu el contrari del que diu aquest cartell, aquest és el vostre llibre:

Un cop més en Zygmunt demostra que hi veu clar i ens fa veure les coses més clares... o més fosques, si preferiu pensar que és millor no saber en quin món vivim.

Així va començar

2009-07-11T02:51:00.000-07:00

ACT ONE

          OVER BLACKNESS, MUSIC. OMINOUS AND FOREBODING. THEN, OUT OF
          THE DARKNESS, A SINGLE WORD. FLOATING IN SPACE, OUT OF
          FOCUS, TOWARD CAMERA. AS IT APPROACHES IT COMES INTO FOCUS,
          BUT IT'S SHARP ONLY FOR A BRIEF MOMENT:
        
                                   LOST
          AS IT NEARS US IT AGAIN LOSES FOCUS -- AND AS WE MOVE THROUGH
          THE "O" OUR MUSIC CRESCENDOS, THEN STOPS ABRUPTLY AS WE CUT
          TO:
        
          A MAN'S EYE


Els guions de LOST, aquí.

Quin tros de notícia, sobretot la part que he destacat en negreta

2009-06-30T07:33:00.000-07:00

Bruselas permitirá la venta de frutas y hortalizas "torcidas"

MADRID, 12 (SERVIMEDIA) La Comisión Europea ha aprobado hoy eliminar las restricciones de comercialización aplicables a 26 tipos de frutas y hortalizas que regulan su forma y tamaño. Esto quiere decir que, a partir de ahora, no sólo se venderán piezas perfectamente simétricas, sino que también llegarán a los mercados europeos pepinos curvos, cebollas rechonchas, en definitiva, unidades desiguales y "torcidas".

Los 26 productos 'liberados' son: albaricoques, alcachofas, espárragos, berenjenas, aguacates, judías, coles de Bruselas, zanahorias, coliflores, cerezas, calabacines, pepinos, setas cultivadas, ajos, avellanas con cáscara, repollos, puerros, melones, cebollas, guisantes, ciruelas, apios, espinacas, nueces con cáscara, sandías y endibias, según informa en una nota de prensa la Comisión Europea.

Mariann Fischer Boel, Comisaria de Agricultura y Desarrollo Rural, destacó que esta iniciativa "señala UN NUEVO AMANECER PARA LOS PEPINO TORCIDO y las zanahorias nudosas, y es el ejemplo concreto de nuestros esfuerzos por reducir los trámites burocráticos innecesarios".

Asimismo, la dirigente europea subrayó que "en estos tiempos de alimentos caros y dificultades económicas generalizadas, carece de todo sentido tener que arrojar productos que están en perfecto estado sólo porque no tienen una forma adecuada".

Estas modificaciones se comenzarán a aplicar a partir del 1 de julio de 2009.

(SERVIMEDIA) 12-NOV-2009 PGS/EPD/isp

Coses que diuen els savis

2009-06-22T16:05:00.001-07:00

Precepte número 1: no et deixis endur per la por. Entèn la teva por, fes-la servir en favor teu.

Algú s'hi apunta?

Joan Poquí Premi Fair Play 2009

2009-06-12T06:35:00.000-07:00

El Camp Nou ya tiene a quien silbar

Ese portugués...

Joan Poquí - 12/06/2009 03:00

Se van a hacer largos los meses que faltan para el próximo Barça-Madrid. Será el primer clásico con Cristiano Ronaldo y el recibimiento al portugués, que ya ha fallado un penalti en el Camp nou, algo digno de verse. Que llegue ya el día, por favor. Ronaldo responde al retrato-robot perfecto de jugador del Madrid. Pérez ha acertado. Ya se vio su absoluta falta de señorío en los minutos finales de la Champions, cuando gesticulaba, se tiraba al suelo, hacía faltas... el clásico gamberrete, el chulo del barrio, que encima sale perdedor para alegría de amigos y vecinos. Pérez ha fichado al vigente derrotado de la Champions y a otro que ni la jugó, Kaká. Cristiano llenará el vacío que en el Camp Nou dejó Luis Figo, esperemos que para siempre (que no se engañe, no es bienvenido): "Ese portugués..."

El demoni dins ell

2009-06-11T09:41:00.000-07:00

Aquí teniu alguns extractes de l'entrevista que Juan José Millàs ha fet a Pablo Motos a El País.

No sé si s'ho inventa tot o e realment la seva vida ha sigut exactament com l'explica, però el que tinc clar es això: fa por... molta por.

Atenció:

Llegó un momento en el que todos mis amigos tenían tele en color, de modo que entré en el salón de mi casa y le dije a mi padre que necesitábamos una tele en color. Ésta va bien, dijo él señalando la de blanco y negro. Entonces la tiré al suelo y la rompí. Me pegaron, pero tuvieron que comprar una, y la compraron en color, claro. Que te pegaran resultaba doloroso, pero duraba poco en proporción a lo que conseguías, valía la pena.

Poco a poco empecé a entrar en un mundo muy complicado, lo que se traduce en que comencé a delinquir. Entrábamos en las casas y robábamos cosas que luego vendíamos por ahí.

Cogí un diccionario y empecé a leerlo desde el principio, aprendiéndome todas las palabras y su significado por orden alfabético, porque quería hablar con la propiedad con la que hablaban Iñaki (Gabilondo) y Luis (del Olmo). Llevaba un año en este plan cuando alguien me regaló un diccionario de sinónimos y antónimos que me deslumbró.

La primera vez que hice dinero de verdad fue gracias a las campañas de publicidad de un tío que fabricaba chicles adelgazantes. Pasé de ganar 80.000 pesetas a ganar 2 millones. Pero el tío me estafó y desapareció dejándome en la ruina. Pasé de vivir como un rey a deber 30 millones a la emisora de radio. Como me había robado el futuro, decidí buscarlo y matarlo.

L'entrevista completa, aquí

TEORIA LOST

2009-05-16T07:23:00.000-07:00

ATENCIÓ: SPOILERS GRANS COM EL TRASTO DE NACHO VIDAL
La season finale de la cinquena temporada de Lost ha deixat a gran part dels fans amb la boca oberta per la sorpresa i a una altra bona part amb la boca oberta, però per enviar a la merda els guionistes. Sembla evident que el gran xoc té a veure amb la bomba atòmica que a l’últim segon del capítol la Juliet aconsegueix fer esclatar a cop de pedra i que ens deixa a tots sense saber com collons serà el minut u de la sisena temporada i, el que és més important, si tornarem a veure en calces la Kate Austen. Aquest pot ser el gran dubte per a molts, però personalment a mi això no m’importa gaire. Com deia aquell a qui alguns anomenen AntiJacob i altres ja s’aventuren a anomenar Esaú, els guionistes ja trobaran algun “loophole” per retornar a la vida, si es que mai l’han perdut, els Oceanic 6 i companyia. El que més m’interessa és saber què passa ara amb el cadàver d’en John Locke, en Jacob i el suposat Esaú personificat en la imatge de Locke. Avui, mentre estenia la roba, activitat que ha ajudat a crear alguns dels pensaments més brillants de la història de la Humanitat, com la definició per part de Newton de la teoria de la gravetat quan va veure que li queia galeria avall el seu tanga preferit, he tingut una epifania.
Atenció a la teoria, estúpida potser, però qui diu que impossible?
1. Tenim un John Locke que camina i parla, a qui sembla que ha donat vida el destí, també conegut com Esaú, AntiJacob o fins i tot Smokey.
2. Tenim un Jacob que ha mort a mans d’en Ben sense oposar resistència, de fet sembla que ho estigués desitjant si tenim en compte com ha provocat en Ben perquè ho fes amb aquell ja mític “what about you, Ben?”.
3. Finalment tenim un cadàver incorrupte, el d’en John Locke i una frase que surt dels llavis d’en Jacob just abans de morir: “they’re coming”. Potser es refereix als Losties de 1977 o potser es refereix al grup d’Iliana, no ho sabem, però...
... i si es refereix a aquests últims? I si l’ajuda que en Jacob li demana a la Iliana és que porti el cos de Locke als peus de l’estàtua? I si Jacob no és aquell home ros i jove sinó l’esperit que habita en aquell cos? I si en morir el cos que Jacob habita el seu cos necessita habitar el cos del cadàver que tingui més a mà? I si aquest cadàver fos el de John Locke?
Viurem a la sisena temporada l’enfrontament entre el Locke fake que ha creat Esaú i el Locke posseït per Jacob? Tindrem un Locke Vs Locke? Estic boig? Això seria coherent amb els plantejaments de la sèrie? ¿Seria el primer cop que els guionistes de la sèrie fan alguna cosa que fa que un milió més d’espectadors els abandonin al crit de “fills de puta aquesta no és la sèrie que a mi m’agradava”? Hem vist ja l’últim salt mortal dels creadors de Lost? Ah, això sí que té resposta: segur que no.

Guardiola i l'èxit

2009-05-13T07:15:00.000-07:00

Pep Marí dona a El Periódico el que ell pensa que són les claus de l'èxit del Barça de Guardiola i, de pas, de qualsevol grup humà que vulgui aconseguir un objectiu. ai, qui fos o qui trobés un cap així...

--¿Qué podemos aplicar de su experiencia en el deporte a nuestra vida laboral?
--Guardiola, implícitamente, nos da las claves para crear equipos ganadores, equipos que pueden ser de trabajo. Son cuatro reglas.

--Pues empecemos.
--La primera regla: alguien tiene que tener una idea, una visión. Siguiente paso: hay que convertir esa idea en un sistema o estrategia y concretarla en unos roles individuales que van a tener que cumplir cada uno de los miembros de ese equipo. Tercer paso: asignar las personas más adecuadas para cada rol.

--¿Y último?
--Conseguir que esos jugadores o trabajadores, pase lo que pase durante el partido, sean fieles a ese rol y no lo traicionen. Se trata de lograr que la idea, que en un principio era solo del entrenador, acabe siendo de todo el equipo.

Pixapins

2009-04-26T16:18:00.000-07:00

Avui l'Olga i jo ens disposàvem a fer una agradable excursió pel Montseny, en concret la ruta del Sot de l'Infern, 3500 metres amb un nivell de dificultat "fàcil", segons totes les guies i una durada d'un hora i mitja.

5 hores després hem aparegut a 5 quilòmetres de la ruta, en direcció contrària i hem tingut la tremenda sort que en el primer auto-stop de la nostra vida una parella de iaios de Palautordera ens han portat fins el nostre cotxe.

A ells, gràcies, a nosaltres només una cosa:

PIXAPINS!!!!!

Velocitat i ritme

2009-04-19T04:11:00.000-07:00

He llegit aquest article fantàstic de l'Alberto Rey al seu blog "Asesino en serie" i m'he adonat que coincidim totalment. Sovint he hagut de sentir com algunes persones titllaven de "lentes" algunes de les obres televisives i cinematogràfiques que jo considero dignes de ser considerades memorables, començant per "Sin perdón", continuant per bona part del cinema de Woody Allen i acabant amb les últimes obres mestres de la tele ianqui, "Mad Men" i "In treatment". Jo sempre he pensat que hi ha idees, emocions i sentiments que han de consumir-se a un ritme que ens permeti païr-los i gaudir-ne al màxim. Justament d'això és del que parla l'article:

15 de abril de 2009.- La vuelta de 'In Treatment' (que comentaré en breve) me da pie para hacer una reivindicación que creo necesaria: la de la lentitud, la pausa y la profundidad. En un mundo (y sobre todo en un mundo audiovisual) sometido a una aceleración cada vez mayor, creo que es importante que exista un hueco para la calma, al menos visualmente. Estamos acostumbrados a un entretenimiento cada vez más trepidante, sucesión de estímulos rápidos que compiten por ver cuál es más potente y más "efectivo". Todo es de colores, todo tiene luces, todo avanza a velocidad de vértigo, todo estimula eficientemente las regiones más accesibles del cerebro, todo es ácido, básico, picante, irritante, sedante y sustituible de inmediato por una sensación siguiente mayor, mejor y quizá incluso más fugaz. El entretenimiento compite consigo mismo en intrascendencia y deseable inutilidad. Es algo accesorio, no como el comer o el dormir, y, por tanto, frívolo por definición. Así que no corre peligro de frivolizarse en exceso ni de ser demasiado superficial, pues son estas sus mejores cualidades. Cuanto más frívolo mejor, cuanto más epidérmico, mejor. Lo bueno es lo rápido y lo mejor, lo más rápido.

Estoy bastante harto de esas series de televisión en las que pasan muchas cosas intrascendentes, a mucha gente, en muchos sitios y a mil por hora. Estoy harto de que me saturen de información surtida y superficial, de ser un mero receptor de datos, de tener que componer yo las narraciones y los perfiles de los personajes de libros, películas y series de televisión, sometiéndome al sistema de bombardeo constante de imágenes, cada una más colorida y luminosa que la anterior. Quiero pisar el freno, pararme a mirar el cuadro, detener la acción un poco, profundizar.

Sin embargo, para poder hacer esto (para querer, también) hace falta conservar cierta tolerancia al aburrimiento. Sí: aburrimiento. Para apreciar los matices de un haba fresca y perfecta hace falta renunciar durante un rato a la seducción inmediata (y efectiva, no nos engañemos) de un menú Big Mac, basto y vulgar, pero cargado de sabor fácil y placer instantáneo. Debemos estar dispuestos a posponer el placer, esperando que finalmente éste sea mayor, mejor y más valioso, y arriesgándonos a que al final la espera y el esfuerzo puedan haber sido en vano, el haba no nos guste nada y 'The Wire' nos parezca un coñazo. Quizá entonces decidamos volver al carrusel ultrarrápido e intrascendente del McDonald's televisivo (y del otro, el 'real', qué rico) y seguir yendo a velocidad mil y profundidad cero. Pero al menos lo habremos probado, habremos intentado ir un poco más allá.

Desde luego, no seré yo quien defienda una televisión a ritmo de película de Rohmer, nada más lejos de mi intención. Pero tampoco me interesa un medio en el que todo es de colores saturados y se mueve en fast forward. Yo también veo la televisión para desconectar y dejarme engañar por una fantasía, pero me niego a que esa desconexión sea tan sencilla (y tan patética) como la de un rebaño de vacas hipnotizadas por el paso de un montón de ciclistas vestidos con maillots fluorescentes. Una cosa es ver la televisión para no pensar en los problemas cotidianos, y otra muy distinta es verla para no pensar, a secas.

L'article parla de l'audiovisual, però crec que és evident que aquest gust actual per la velocitat i el ritme accelerats té molt a veure amb la manera en què hem anat aprenent, voluntàriament o no, a viure la vida. No tenuim cap mena de paciència respecte a les relacions humanes, ja siguin d'amistat, de feina o de parella i hem convertit en decret de llei aquella dita que diu que "la primera impressió és la més important". Descartem o acceptem persones a la nostra vida sense donar-los, ni donar-nos, temps de descobrir què s'amaga darrere de la primera impressió. Fa temps un paio amb qui treballava em va dir "jo si una tia no me la follo la primera nit, passo d'ella perquè no val la pena". Una noia amb la que també treballava deia que "si al segon o tercer cop que quedo amb un noi veig alguna cosa que no m'agrada el deixo estar". Tot és molt ràpid. Massa ràpid. La invenció del microones ens ha acostumat a alimentar-nos de menjars perfectament mediocres preparats en només cinc minuts i ha acabat amb la mentalitat culinària que sempre em remarcava ma mare: "el caldo queda millor quan el cuines durant tota la tarda amb el foc baix". La cuina i la vida semblen regir-se per normes i comportaments curiosament similars.

(aquest post és massa llarg i lent per ser llegit a la velocitat que requereix el signe dels temps, si has arribat fins aquí havent llegit tot l'anterior, me n'alegro molt, ets un dels meus)

Enllaç a l'article d'Alberto Rey aquí

Poques paraules i alguns números

2009-04-16T15:51:00.000-07:00

L'humor que no diu res em fa escriure aquest paràgraf:

.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................
.................................................................................................

Per sort, l'humor que no diu res nodreix el meu compte corrent de números, uns quants, els suficients per anar vivint i estalviant.
Ës trist dir això, però més trist és robar. O potser no? . . .

Mèxic ofés?

2009-04-15T02:37:00.000-07:00

Burger King modificará el anuncio que provocó las protestas de México, diu 20minutos.es

La compañía de comida rápida Burger King informó este martes de que retirará un anuncio publicitario de su producto denominado 'Texican Whopper' después de que la Embajada de México considerase que denigraba la imagen del país y que utilizaba "indebidamente la bandera nacional mexicana".

El embajador mexicano en España, Jorge Zermeño, manifestó que la campaña lanzada en Europa para promocionar la nueva hamburguesa ofendía a México y a los mexicanos.

I aquest és l’anunci,

I aquesta una bona resposta:

El qui censura és que alguna cosa amaga.

Lògica

2009-04-14T07:43:00.000-07:00

El 23% de los muertos en Semana Santa iba sin cinturón, diu 20minutos.es.

La qual cosa només pot voler dir que el 77% anaven amb el cinturó posat. Queda clar que anar amb cinturó és molt més perillós que anar sense cinturó.

De la mateixa manera pensen els conductors que transiten les nostres autopistes a més de 150 quilòmetres per hora: "com més ràpid circuli, abans arribaré a casa i tothom sap que assegut al sofà de casa no es poden tenir accidents de trànsit".

Lògica abassegadora.

Mala tarda de divendres.

2009-03-20T07:44:00.001-07:00

Acabo de dinar tot allò que em fa sentir tan bé en el moment d'ingerir-ho i tan malament en el moment que es diposita al les grans bosses de greix que envolten el meu cos apol·lini.

A la sala del costat N.G. està visionant els càstings d'OT i com que la sala no està insonoritzadano puc evitar sentir els brams dels aspirants a estrelles de la TV i la música.

Al cap em ve que si venguéssin un GPS que em pugués dir en quina direcció he de reconduïr la meva vida, el compraria ara mateix.

Potser una mala tarda pot tenirla qualsevol, però això ja fa massa setmanes que dura.

Pepino

2009-03-15T16:47:00.000-07:00

Siempre es verano con el pepino en la mano.
.
.
.

Abandó

2009-03-11T16:16:00.000-07:00

La nostra relació va començar com tantes i tantes relacions: primers flirtejos, contactes tímids, trobades furtives...
Amb el temps tot es refreda i de la passió desbordant es passa a la serenor, la pau, aquella hermosa sensació d'haver trobat allò que necessitaves, però que ni tan sols sabies que pogués existir abans d'haver-ho descobert.
Més tard vas perdent interés, deixes de sentir aquella sensació de necessitat mutua i s'oblida la fal·lera d'estar junts a totes hores.
Finalment arriba l'absència i si ningú hi posa de la seva part tot acava desembocant en l'oblit.
Ara només me'n recordo de tu quan algú me'n parla, quan m'envaeix certa nostàlgia i quan necessito retornar a les sensacions que només podia viure quan passava la meva vida enganxat a tu.
Per això em fa tant de mal dir-te que ho sento molt blog, però t'estic enganyant amb el Facebook.

Els americans són idiotes i no tenen talent, és clar

2009-02-24T05:55:00.000-08:00

Aquest vídeo va dedicat a tots aquells que diuen que la gran diferéncia entre el que es fa a Hollywood respecte al que es fa a Europa és que ells tenen molts diners i poques idees i nosaltres pocs diners i molta imaginació.

Mengeu-vos les vostres paraules i comenceu a aprendre dels mestres.

TALENT amb majuscules, des dels guionistes als actors passant per totes les etapes de la producció i tot sense cap mena de desplegament d'efectes especials.

Senyores i senyors, amb tots vostès, Hugh Jackman, Anne Hatahaway i la imaginació dels guionistes de Hollywood, aquella colla d'inútils incapaços de fer res de bo, segons diuen alguns:

Plorant com una Magdalena

2009-02-19T15:42:00.000-08:00

Normalment es contraposa, perquè la gent té la mala costum de contraposar, allò que és racional davant del que és irracional o instintiu o emotiu. Les persones racionals són considerades dignes de ser anomenades intel·ligents, les persones irracionals acostumen a ser considerades sinó idiotes, sí de poques llums.

Collons, quina vergonya social ser dels que ploren per qualsevol cosa en comptes d'analitzar-la amb fredor quirúrgica.
. . .

Doneu-me un respir

2009-01-31T15:31:00.000-08:00

La crisi, la crisi, la crisi... i què passa si jo no estic en crisi? Sí, em sap molt greu per la gent que ha perdut la feina, els que han perdut la casa i tots aquells que acui pateixen més que ahir o que fa un any, però... jo no estic en crisi ara - qui sap si ho estaré demà - i estic embafat de sentir-ne parlar a tot arreu. La gent que m'envolta, les notícies del diari, de la ràdio, de la tele d'internet i fins i tot aquí, on se suposa que hauria d'estar segur i protegit d'aquesta pluja àcida que sembla concebuda per enfonsar-nos encara més. Perquè una cosa és informar de la crisi, saber que existeix, fer el possible per no ignorar-la, i una altra cosa molt diferent és convertir-la en un bloc de ciment enganxat als nostres peus, submergits al fons del mar, lligats de mans i sense ningú a prop per treure'ns d'allà. Si us plau, doneu-nos un respir, si us plau deixeu-nos sortir d'això com abans millor i quan engeguem la tele o sentim la ràdio, quan busquem una mica d'evasió barata no ens parleu de la puta crisi a totes hores. Una estoneta al dia, ok, però si us plau deixeu-nos ser feliços tot i que la Borsa caigui i les empreses tanquin, deixeu-nos gaudir del que ens queda encara. I recordeu que quan algú s'ofega al fons d'un riu no serveix de res dir-li que s'ofega, perquè això ja ho sap.
.
.
.

2009-01-03T15:52:00.000-08:00

David Drumlin:

M'agradaria viure en un món en què les coses no fossin així, pero malauradament no és aquest el cas.

Ellie Arroway:

Sempre havia pensat que el món era com nosaltres feiem que fos.

-------------------------------------------

El doctor Myself analitza:

Vet aquí l'eterna lluita entre els realistes i els idealistes. Normalment els primers arriben a considerar que són més feliços donat el seu èxit a la vida, però no se n'adonen mai que en el fons són també més imbècils. Els idealistes en canvi poden ser o no imbècils, però mai seran feliços a menys que es converteixin en idealistes i, si cal, imbècils. En el cas que això passi, segurament acabin convertits en polítics, líders sindicals o, en casos especialment llastimosos, presidents vitalicis de la comunitat de propietaris del seu inmoble. L'idealista que arriba a la maduresa prenent encara aquest posat vital té molts números d'acabar amb una camisa de força o fent de Pallasso Sense Fronteres i, sovint, Sense Gràcia.

Si volen que els hi digui la veritat, no sé quina de totes aquestes possibilitats vitals és més adient o lamentable, però facin el que facin, cardin tot el que puguin, que això no els ho podrà treure ningú.

Espero haver-los servit d'ajuda.

Doctor Myself.
. . . .

Gravació nº 239.993 /7

2008-12-30T15:10:00.000-08:00

G. pregunta:

On sóc?

On collons vaig?

Perquè tot em dona voltes?

Què és aquesta estranya sensació que tinc a l'estòmac?

Doctor Myself respon:

No ha parat vostè de menjar con un porc i de xuclar alcohol com una esponja des de fa una setmana, home. Deixiu estar i, ja que hi és, posi ordre a la seva vida, que bona falta li fa.

Un consell: si vol deixar de tenir la sensació que no sap on és, agafi ben fort el volant i miri en quina direcció va la resta de la Humanitat. Veurà com li resulta més fàcil saber cap a on ha de tirar.

G. es posa "farruco":

Molt bé, doctor, el problema ve quan la Humanitat va de dret a l'abisme. Algun gran consell més o hauré de marxar a casa amb la sensació que, un cop més, he llençat la pasta que m'ha costat la sessió?

Doctor Myself replica:

Si dir-li que té raó ha de fer que se senti millor, li diré que té raó. I si ha de fer que se senti, pitjor també li ho diré: té tota la raó. Això se'n va a la merda, només ha de triar si vol enfonsar-se amb la resta o prefereix fer-se la il·lusió que podrà escapar del forat. Accepti-ho, el que vostè pensi o senti no li importa a ningú perquè en el fons "alea jacta est", és a dir, faci's fotre que tot està dat i beneït.
.
.
.
.

Gravació nº 222.222 /2

2008-12-15T16:05:00.000-08:00

G. pregunta:

En Punset diu que la felicitat es troba a la sala d'espera de la felicitat. Diu que ho va descobrir en adonar-se que la seva gossa és més feliç mentre li preparen els cereals que quan se'ls menja.

La gossa d'en Punset és més intel·ligent que jo?

Doctor Myself:

No es pensi. La gossa d'en Punset té algú que li prepara els cereals, vostè, en canvi, si vol menjar cereals ha d'aconseguir una feina que li reporti diners amb els quals comprarà uns cereals que vostè mateix haurà de preparar-se.

La gossa del Punset, el que té, és xamba. Al cap i a la fi no li ha fet falta fer res que no estigués fora de les seves inclinacions naturals. Vostè, en canvi, es passa el dia pensant.
.
.
.

2008-12-03T06:31:00.000-08:00

G. pregunta:

Doctor Myself, he vist aquest vídeo i he de confessar que m'ha provocat més repulsió que trempera:

VÍDEO DE LA PAMELA ANDERSON I ELS SEUS PITS (O VICEVERSA)

Què em passa?

Doctor Myself respon:

No li passa res, què va, deu ser dels que pensa que al pot petit hi ha la bona confitura i quan veu una cosa tan gran el món se li ve a sobre.
Això o és que vostè és una marieta cistellera.
Espero haver-li servit d'ajuda.
.
.
.

2008-12-01T15:52:00.000-08:00

G. pregunta:

Doctor tinc por de vàries coses. De ser un covard i de ser massa valent, de tenir raó i d'estar equivocat, de descobrir les veritats i de creure'm les mentides, de que algú miri dins i sigui encara pitjor que el de fora, de guanyar, de perdre, de recuperar, de conservar.

Tinc por de pujar molt alt, tinc por de tocar de peus a terra. I tinc por de caure, per descomptat.

Doctor, tinc por de tantes coses que em preocupa que això no sigui normal. Suposo que s'imagina que també tinc por de que no ho sigui, de normal, oi?

És normal?

Doctor Myself respon:

Bu!
.
.
.

Gravació 203.711 /9

2008-11-18T16:48:00.000-08:00

G. pregunta:

Doctor, m'escolta?

Nuestro idioma es muy rico
muy extenso nuestro vocabulario
y el mismo objeto en muchas ocasiones
tiene nombres varios.

Doctor!

Pero sin duda alguna,
el que más nombres tiene
es el falo, el pene.

Rabo, nabo, picha, polla,
tranca, pija, verga, chorra,
cola, porra, pito, mango,
pilila, minga, cipote, carajo.

Doctor, escolti'm!

Tiene nombres mil
tiene nombres mil
tiene nombres mil
el miembro viril.

Los hay cortos, los hay largos,
los hay gordos, y delgados.
Los hay blancos y morenos.
Los hay bonitos y los hay feos.

Pero con esas diferencias
el hombre nada que...

Doctor vol fer el favor de treure's els auriculars?

El Doctor Myself respon:

Què? Li agrada el meu Ipod nou de trinca?
....
....
....

Gravació 201.229 / 4

2008-11-10T16:17:00.000-08:00

G. pregunta:

Doctor Myself, com sabrà si m'escolta de tant en tant, sóc guionista de professió. Avui, repassant els meus arxius he trobat un guió que, en la meva opinió, va ser inexplicablement censurat a TVE. El vaig escriure amb aquella innocència de qui vol homenatjar la monarquia espanyola comparant-la amb les més nobles bèsties de la península ibérica. Als directius de certa productora els devia semblar tan ofensiu que, sense saber jo si mig en broma o del tot seriosament, van pronunciar les paraules "estàs acomiadat". Per sort, eren mig en broma, la qual cosa no va impedir que el primer esborrany d'aquella broma innocent acabés a la paperera. Per sort, sempre conservo una cópia de seguretat. La cosa era tan senzilla com solapar unes imatges del casament d'En JC i la Sofi amb un off de l'amigo Félix. Aquí està aquell esborrany maleït:

A. FELIX RODRÍGUEZ DE LA FUENTE COMENTA LA BODA GRIEGA DE LOS REYES.

VIDEO: IMÁGENES DE LA BODA EN GRECIA.

FÉLIX: En el mes de mayo, el águila real se emplea en sus paradas nupciales a la vez que su porte señorial llena el bosque de bestias que la admiran y la aclaman. En esta ocasión, la parada nupcial del águila real tiene lugar a más de dos mil quilómetros de su nido. Cualquier esfuerzo es poco cuando se trata de cumplir con el instinto de perpetuar la especie con una hembra sana y fuerte.

B. FÉLIX RODRÍGUEZ DE LA FUENTE COMENTA LOS PRIMEROS PASOS EN AL VIDA DE LA PROLE REAL.

VÍDEO: IMÁGENES DEL PRÍNCIPE Y LAS INFANTAS BEBÉS.

FÉLIX: El pequeño aguilucho viene al mundo ya cubierto de un plumón cálido y mullido que contribuirá a librarles de las bajas temperaturas y de los vaivenes del destino. Ya en sus primeras horas de vida, el aguilucho es cebado por sus padres. Algún día el aguilucho tendrá que volar del nido y defender el territorio como hizo su progenitor.

Doctor Myself, m'he tornat jo boig per tenir aquestes idees o és el món el que no carbura?

El Doctor Myself respon:

Què vol que li digui? Que ens hem tornat tots bojos? Doncs sí, ens hem tornat tots bojos, l'única diferència és que tant jo que li diagnostico la bogeria com els seus censors, que diagnostiquen el que es pot dir i el que no, cobrem més que vostè i a sobre podem fer-lo entrar al psiquiàtric o posar-lo a la cua de l'INEM quan ens plagui.

Pensi en això i prenguis un Diazepan disolt en ginebra. Demà ho veurà tot més clar.

Gravació 200.000/0

2008-11-03T02:37:00.000-08:00

M. pregunta:

Doctor Myself, sóc una persona positiva. Sí, tot i que la fam al món no para de crèixer, que la crisi financera ha desterrat dels informatius les alegres notícies sobre violència doméstica i que estic a dieta, m'agrada veure el futur com la possibilitat de millorar el món , si més no, l'estat del meu compte corrent. Per això no suporto la gent que té como a objectiu a la vida deixar clar allà on va que tot és una merda, que l'esperança no existeix, que cada dia estem pitjor, que el passat era per tant un temps millor en el que viure, que no val la pena esforçar-se perquè forces ocultes ens portaran sempre al fracàs, que som titelles guiades cap a la pròpia autodestrucció i bé, val mes que calli perquè m'estic autoconvencent sense voler de que el món és una merda. La meva pregunta és: tinc jo raó en el meu optimisme o són aquesta colla de pessimistes els que van ben encaminats?

Per cert, doctor, per ser la gravació 200.000 em regalarà una coberteria o algu?

Doctor Myself respon:

Li seré franc: jo era un ésser pessimista fins que vaig guanyar el meu primer milió d'euros. Des de llavors m'estimo la vida tot el que no me l'havia estimat abans i segueixo amb totes les lletres el que diuen al respecte els mestres Serra & Bermúdez en el seu fantàstic Diccionario de Autoayuda, Espiritualidad y Bestialismo:

Frente a una persona negativa, el comportamiento más pertinente y resolutivo es agarrarla por el cuello y, mientras se la zarandea, gritarle: "Deja ya de joder la marrana, maldito hijo de Satanás".

Sigui optimista, home, enganyar-se a un mateix és gratis!

Per cert, sí que li faré un regal per haver protagonitzat la gravació número 200.000. Es tracta d'una canya esquerdada. Si no sap com fer-la servir abaixi's els pantalons i miri el futur amb optimisme, que ja veurà ja...

Gravació 197.463 /3

2008-10-21T16:18:00.000-07:00

G. exclama, sense gaire èmfasi, però:

Doctor, crec que he perdut la passió. Bé, no tota, però sí aquelles passions per fer aquelles coses que van més enllà de les passions primàries. La feina no m'apassiona gaire últimament, les meves aficions són simples maneres de fer córrer el temps i ni tan sols els moments baixos són el que eren. Crec que sé perquè: donat el meu caràcter variable vaig intentar veure la vida d'una manera més positiva, analitzant a cada moment el que sentia i pensaba i descartant-ne els mals pensaments. Ara sóc capaç de controlar-ho pràcticament tot i quan un mal pensament creua el meu cap, un pensament com, per exemple, "sóc un inútil i no faré res de bo a la vida", sóc capaç de descartar-lo ràpidament amb el savi argument de "estic deprimit, ja se'm passarà". Fa uns anys hagués passat dies donant-li voltes al tema, unes voltes apassionades i tràgiques que em feien caure en una espiral d'emocions tan fortes que em feien sentir la vida amb una intensitat quasi salvatge. Dirà vostè, "molt bé, que tè de dolent dominar i restar importància al pitjor de nosaltres?" i jo li contesto que el problema és que amb el pack també he acabat analitzant i restant importància a les coses bones i quan estic especialment emocionat o especialment content penso "oh, que bé, estic content, vale, sempre hauria de ser així, oi?".
Entèn el que li vull dir, doctor? Per voler dominar l'infern he acabat aconseguint que el cel es converteixi en rutina. I el pitjor de tot és que l'infern últimament torna massa sovint, però el cel sembla que no pot contrarrestrar els efectes nocius que provoquen les calderes de Lucifer.
Com puc tornar a recuperar la passió, doctor? He de trobar noves aficions? He d'estimar amb més intensitat el que ja tinc? Què faig, doctor? Què faig?

El Dr. Myself respon:

Això, senyor G. sona a budisme de rebaixes. No estimis massa el que tens, no odiis els teus iguals i tota aquesta mandanga, si em permet la vulgaritat. Vostè em demana solucions des de el punt de vista de l'amor per la vida i per les persones, vostè vol tornar a estimar apassionadament allò que té i allò que fa. La solució, però no està en l'amor, està a l'odi. Segur que dominant el seu odi per si mateix també ha acabat dominant els seu odi pels altres i pel món que li ha tocat viure, oi que sí? Doncs jo li dic que no es preocupi per estimar, preocupi's d'odiar. Torni a odiar el desgraciat que li ratlla el cotxe, el conductor d'autobús que no li obre la porta (segur que vostè pensa: oh, no passa res, són les normes) i odii tots els imbècils que es troba cada dia pel carrer, que segur que són molts. Insulti, discuteixi, falti al respecte i li asseguro que abans del que es pensa la passió per les coses bones tornarà amb tota la seva força. Odii, germà, perquè l'odi és l'oxígen que alimenta els nostres sentiments.

Gravació 146.629 /9

2008-10-10T14:42:00.000-07:00

En G. reconeix:

Doctor Myself, la meva vida és un bucle sense fi.

El doctor Myself respon:

Senyor G., espavili. Intenti que, com a mínim, la seva vida sigui una Buckler sense fi. O si pot ser una Heineken, encara millor, que la Buckler és un d'aquells pixats sense alcohol.
Salut.

Gravació 139.738/4

2008-09-27T10:01:00.000-07:00

G. pregunta:

Doctor, avui s'ha mort en Paul Newman. La meva pregunta és: i ara què faig?

El doctor Myself respon:

Prengui's una capsula de "El Buscavidas", un parell d'hores després una de "Veredicto final" i finalment un pegat de "Camino a la perdición".

I no pateixi, no existeix perill de sobredosi.

Gravació 103.974/5

2008-09-23T15:33:00.000-07:00

Monegal ploriqueja:

Doctor Myself, tinc un problema: em sento insegur. Com sap, a banda de la meva heroica columna a El Periódico, presento i dirigeixo amb mestratge un programa de televisió líder d'audiencia a Sants i Poble Nou. En el meu programa, setmana sí, setmana també, despotrico contra tots els pobres desgraciats que no tenen la sort de posseir el meu talent natural per dedicar-se al món del mass media i omplen la caixa tonta de programetes de mig pel. Però, ah! Pel meu públic no és suficient que vagi mostrant cada setmana imatges d'altres programes i des del principi m'han demanat més carnassa. És per això que cada setmana entrevisto una bestioleta dels platós patrios i li dono una ració de xarop de pal perquè se'n vagi ben calentonet a casa. Normalment, excepte en comptades ocasions com la d'aquell voltor de l'Arús i la urraca de la seva dona, els passerells que visiten el meu santuari de la crítica televisiva es troben ràpidament desarborats per la meva paraula esmolada con ganivet de carnisser.
El problema és que des que he tornat de vacances, les coses no em van bé. La setmana passada ja vaig notar que em fallaven les forces i que aquell ocellet escanyolit d'en Berto Romero no havia d'esforçar-se gaire per espolsar-se les meves andanades. Fixi's doctor, que fins i tot en algun moment vaig tenir la sensació que aquell aprenent de Buenafuente em perdonava la vida i no volia fer llenya d'un arbre, jo, que estava a punt de caure. Tit i les males sensacions del meu debut vaig arribar a la conclusió que en el fons no era tan greu, perquè jo tot just estava en pretemporada i el pardalet en qüestió estava rodat de tot un estiu rossegant l'entrecot que el seu amo li havia llençat setmanes abans: el noi tenia la musculatura forta gràcies a la proteïna ingerida al llarg de la canícula i va trobar-se davant un rival, jo, que amb prou forces s'havia calçat els pantalons llargs i deixat els daiquiris de banda.
Ah! Arribem però a aquesta nit desgraciada que m'ha omplert de preocupació. Després d'una setmana d'entrenaments en doble sessió sota la direcció de l'exigent Papitu, m'he disposat a fer que un escriptoret de mig pel anomenat Fernando Sánchez Dragó es cagués a les calces davant els darts precisos que jo tingués a bé llençar-li sempre directes allà on fa més mal. Però, ah! Què ha passat? Que en Dragó se m'ha posat rebel i no ha tingut pietat amb mi. m'ha vist les flaqueses i me n'ha dit quatre de ben fresques. Que si usted es un manipulador, que si es un dictador, que si es un tirano... ai!
En Dragó m'ha deixat ben atonyinat, m'ha fet sentir el ridícul més espantós i m'ha deixat en una situació ben incòmoda: l'invencible Monegal ara és accessible i qualsevol ocellet que em visiti ara pot venir amb la lliçó ben apresa. Ah! Dolorosa evidència. No sóc l'únic que sap esgrimir els arguments més enginyosos per deixar en evidència el meu oponent. I el pitjor, doctor, és que avui estic més a prop que mai de la meva caiguda, avui estic més aprop de que tots aquells babaus que seuen davant de la tele per admirar la destresa de la meva espasa s'adonin que, en el fons, sóc un mortal tan babau com qualsevol d'ells. El meu pedestal s'omple d'escletxes.
Imagini's si estic fotut que avui m'he aconseguit veure el penis i me l'he notat més arronsat de l'habitual.
Digui'm, doctor, a qui puc entrevistar per recuperar la confiança?

El Doctor Myself respon:

Dues paraules: Andrés Pajares.
Si no pot amb ell demani-li un pot de pastilles i suicidi's.

Gravació 103.831/1

2008-09-22T09:32:00.000-07:00

C. pregunta:

Doctor Myself, avui he desitjat matar i no és el primer cop que em passa, és més aviat un impuls recurrent que em sobrevé en moments com el que li descriuré a continuació.
Navego per Internet, entro en algun blog, Myspace, Facebook o Flickr i veig algú que ha penjat una grapat de fotografies del seu últim viatge a Cuba. Homes desenganyats de la revolució, nens feliços que somriuen tot i la miséria (un clàssic), prostitutes de mirada trista, en definitiva miseria retratada amb paternalisme per "pijos" del primer món que intenten demostrar la seva sensibilitat i el seu tarannà "progre" fent fotografies artístiques amb càmeres d'ultima generació. Cada cop que veig aquestes fotos, cada cop que sento o llegeixo les bejanades que aquests turistes de la miséria deixen anar amb la compassió dels que mai no han passat gana sento ganes de fer-los empassar les seves putes càmares de fotografiar.
No sé què era pitjor: la moda d'anar a Cuba a cardar pel preu d'una pastilla de sabó i presumir-ne després amb els companys d'oficina o la moda d'anar-hi per fotografiar els cubans com si fossin els animals del Rioleón Safari i poder presumir de "progre" quan fas un sopar amb els amics al teu pis de l'Eixample o la teva segona residència de Puigcerdà.

Doctor, és normal que quan veig aquestes merdes em vinguin ganes de matar?

El doctor Myself respon:

Benvolgut client, no només és normal, és lògic. Odiar els altres i sentir instints criminals és natural. Recordi: "l'infern són els altres".

Per cert: alguna d'aquestes fotografies inclou dones despullades? Si és així, pot dir-me on les ha vist? Gràcies, avui té un 5 per cent de descompte. Que passi el següent.

Gravació num 94736 /6

2008-09-20T15:40:00.000-07:00

T. es confessa:

Doctor Myself, he de confessar-li una cosa que sé que li semblarà horrible: heestat llegint llibres. Ja sé que no és precisament el que vostè mateix em va recomanar (de fet va dir-me que la millor utilitat dels llibres és la de cremar a la xemeneia), però el destí de vegades ens juga males passades. Tot va passar fa tres setmanes.

Era al FNAC a la recerca de la secció de videojocs després d'haver adquirit un pack especial de "Hostal Royal Manzanares" quan, de sobte, vaig perdre la orientació. el destí va voler que fes cap a la secció de Filosofia, unes taules i uns prestatges plens de llibres que contenien paraules com "existència", "pensament" i, disculpi'm si fereixo la seva sensibilitat, "ética". El cas no seria greu si no hagués estat pel que va passar a continuació: un mal de cap terrible, un mareig sobtat i la necessitat de recolzar el pes del meu cos en algun lloc que impedís que em fotés de lloros contra el terra. Per evitar aquesta situació indesitjable vaig recolzar-me en una taula plena de llibres. Gràcies a certs exercicis de respiració que vaig aprendre gràcies als parts observats en diferents episodis d'"Anatomia de Grey", de seguida vaig recuperar l'aler i la consciència, i aquí va venir el que estic segur que molts qualificarien de desastre. Sota de les meves mans vaig descobrirdos volums que van fer-me sentir una atracció sobtada i difícilment ignorable. Els seus títols "Plató i un ornitorrinc entren en un bar" i "Las narices de los filósofos". Embruixat per uns títols que semblaven dignes d'una pel·lícula de Mel Brooks, he de confessar que els vaig comprar, els vaig llegir, els vaig entendre i... bé... després... per si no fos suficient... vaig tornar a la llibreria i vaig adquirir altres volums com "La carretera" o "El país de les últimes coses". I després vaig començar a veure documentals, sí, documentals, però no de qualsevol mena: eren documentals subversius sobre com l'home intenta dominar l'home, sobre com estem fent malbé el nostre planeta, sobre com estem atrapats en un sistema que ens lleva la llibertat per deixar el nostre destí en mans d'un poder plutócrata (o era fill de putócrata?). I ara, doctor, li confesso des de l'angoixa existencial més profunda que he sentit en ma vida, penso.

No sé si val la pena que li digui en quines coses penso perquè llavors em considerarà definitivament un maniàtic i m'internarà en un sanatori, però doctor, doctor... ara penso i m'he adonat que tot allò que havia donat com a veritat... no sé si és veritat o una fastigosa mentida., Ara penso que tots els meus pensaments passats, presents i futurs estan subjectes a crítica, a una revisió imprescindible que hauria de portar-me a ser una persona nova, amb nous horitzonts, amb nous interessos, amb nous i més grans... pensaments.

El més curiós de tot és que a mida que hi penso m'adono que tots aquests pensaments que venen a mi no son nous, sinó records... i que tots aquests pensaments i molts d'altres es van perdre entre la setena redifusió de "El Equipo A" i els pits turgents d'una Pamela Anderson que lluïa un banyador vermell, entre el programa 200 de "Crónicas Marcianas" i la cinquena edició de Gran Hermano. Entre el moment en què algú va dir que l'humor intel·ligent era el que sortia a "El Club de la Comedia" i el dia en què als debats de la tele hi van aparèixer Miguel Ángel Rodríguez o Enric Sopena. Entre el moment què vaig pensar que la millor manera de ser feliç era sotmetrem al sistema i el dia que vaig invertir per primer cop en Borsa.

Doctor, he de ser-li sincer: no he vingut avui a que em digui que això que em passa es pot curar.

Avui he vingut perquè em digui que, per fi, estic curat.

No és així?

El doctor Myself respon:

Seguretat, passin pel meu despatx, hi ha un subjecte perillós estirat al meu sofà.

Gravació num. 98341/6

2008-09-16T16:44:00.001-07:00

G. té dubtes:

Doctor Myself, acudeixo a vostè perquè em sento la persona més desgraciada del món. Sé que li resultarà estrany el que li explicaré perquè estic segur que això no ho haurà escoltat mai. Em sento tan sol i tan desgraciat. Em sento tan angoixat només de pensar que l'única cosa original que habita dins el meu cap és aquest neguit existencial. Quin és el meu problema? Espero que pugui ajudarme, així que ho deixaré anar sense embuts.

Sóc una persona que en els últims dos anys ha assolit els objectius que s'havia marcat en els primers anys de la seva joventut. Després d'anys erràtics en què el camí semblava que sovint quedava esborrat pel vent de la derrota, ara la missió sembla complerta, he coronat la muntanya i crec que hauria de ser el moment de gaudir de les vistes. Lògic, oi? Doncs no ho sembla ser pel meu inconscient. Amb una dona meravellosa al meu costat i amb una feina per la que hagués matat fa sis mesos, en lloc d'envaïr-me la felicitat, l'únic que sóc capaça de sentir és una tremenda sensació de vuit, una certesa irrevocable que no mereixo tot això i una veu dins el meu cap que no para de dir: no t'ho mereixes desgraciat, no has mogut un dit per aconseguir-ho, tot ha estat una confusió, estàs vivint la vida que es mereixia un altre, mediocre, mediocre, mediocre!

Oh, doctor! Oi que ningú s'ha sentit com jo? Doni'm una esperança, ajudim a tornar a tenir fe en mi mateix, ajudi'm a viure feliç i enganyat com tots aquells que es pensen que són inteligents tot i ser uns idiotes, com tots aquells que es pensen que la felicitat té 42 polzades o que la potència sexual es medeix en els cavalls de poténcia que té el seu cotxe. No són feliços aquests imbècils, potser? Faci'm imbècil, doctor, facim imbècil.

El doctor Myself respon:

Sr. G., no pateixi: vostè ja és un imbècil. El fet que no medeixi la seva felicitat segons les seves possessions materials ni que s'autoenganyi respecte a la seva superioritat intel·lectual envers la resta de gilipolles com vostè no el fa millor que els altres i, si em permet que li digui, ni tan sols és original. Si em paguessin 50 euros per cada persona que m'explica el mateix que vostè, seria ric. Per sort, me'n paguen 80, així que sóc MOLT ric.

Els meus consells són: cardi cada nit amb la seva dona, gaudeixi de la quantitat indecent de diners que guanya tot i aquesta mediocritat de la que a vostè tant li agrada lamentar-se i, ja que diu que ha coronat una muntanya, si tant malament se sent faci'ns una favor a tots, salti i fotis de lloros contra el terra, a veure si així deixa de respirar i al mateix temps, per tant, deixa de dir bejanades. És vostè un imbècil Sr. G., i això és una sort perquè com diu la cançó: "You'll never walk alone".

I no em faci perdre més el temps, que he aparcat el Ferrari en doble fila i al maleter hi porto un plasma de 68 polzades.

Adéu i recordi: que el bombin.