Punt de gir?

Fa molt temps que s'esperava, una mica menys que s'olorava i només uns minuts que s'ha produït el punt de gir en la história recent de la ficció televisiva espanyola.

Aquesta nit, Telecinco ha estrenat les seves dues séries noves, "La pecera de Eva" i "El Pacto", totes dues protagonitzades per adolescents i amb una temàtica en comú: els problemes sexuals i identitaris que els comporta aquesta etapa de la vida. Què m'han semblat aquestes dues sèries? Ho diré més endavant, el primer és explicar perquè dic que s'ha produït un gir en la ficció que es fa dels Pirineus en avall.

Des de l'aparició de les teles privades fins avui, les séries espanyoles de gran éxit havien tingut un denominador comú en quant al seu estil, l'estil "café para todos" que van assajar produccions com "Farmacia de Guardia" o "Menudo es mi padre" i que va consolidar "Médico de familia". El "café para todos", però compte, descafeïnat, no se'ns escapi l'audiència infantil, manufacturava séries que tenien com a objectiu agradar tothom, no deixar-se ni un sol sector de l'audiència pel camí: els avis podien identificar-se amb el iaio o iaia simpaticot i actiu, les adolescents en la nena guapa de la série o amb la seva amiga lletja, els nens sempre podien emmirallar-se en el fill trapella i llengut de la familia o amb els seus amics, ja fossin el gordo, el friki o el quillo de la classe... A més de la família principal, que acostumaven a viure en un bonic barri residencial, hi trobàvem sempre el contrapunt d'algun bufó de baix nivell cultural, el lleig simpàtic, la lletja amb bon cor o l'ogre que acaba esdevenint un tros de pa. Tot això, mesclat amb unes quantes dosis de comèdia, un pessic de drama, cabassos de moralina i una direcció d'actors i una realització de tot a cent que aconseguien que qualsevol possibilitat de versemblança morís a la segona escena. Parlo, per descomptat de la ja esmentada "Médico de Familia", "Los Serrano", Javier ya no vive solo", "Hospital Central", "Compañeros", "Al salir de clase", "Águila Roja" i fins i tot de séries que van intentar canviar de registre com "Periodistas" o "Los hombres de Paco", que tot i així van acabar caient en els mateixos clixés dels que pretenien fugir.
Tot i excepcions com "Policias" o "El comisario" (que curiosament va néixer com un "café para todos" i només va triomfar quan es va decidir per girar cap al génere policíac ), el panorama de les séries espanyoles es reduïa a un sol estil, el que va marcar durant els 90 Globomedia de la mà d'Emilio Aragón i Dani Écija.

Però avui ha quedat confirmat que alguna cosa està canviant en la ficció espanyola. Ja ens havien començat a avisar séries com "Cuéntame", amb una qualitat de guió i una profunditat en els temes que la feien estar un pas endavant que la resta. També representaven un gir séries com "Acusados", "Herederos" o fins i tot "El Internado", perquè es decidien per un génere i no intentaven contentar tots els públics. "Doctor Mateo" va avisar que fins i tot el vell estil de sempre podia evolucionar i donar com una resultat una série molt més cuidada, però el que hem pogut veure avui a Telecinco va més enllà que totes elles.

Per fi hem pogut veure dues séries que tenen en comú que no segueixen el manual, sinó que fins i tot el transgredeixen intencionadament per buscar nous camins. Cuatro ja havia fet els seus intents de modernitzar la ficció amb més sort ("Cuestión de sexos", "Hay alguien ahí") o menys (la lamentablement fracassada "Los especialistas"), però que Telecinco s'apunti al canvi vol dir que aquest canvi comença a ser tendència.

"La pecera de Eva" es contrueix, en certa manera com la sensacional "In treatment" de l'HBO, a partir de les sessions d'una psicòloga amb els seus pacients, en aquest cas els alumnes d'un institut. A partir del que veiem i sentim en aquestes sessions, anem coneixent com és la vida d'aquests joves i com la psicòloga mira d'encaminar-los a la solució dels seus problemes. Avui, com a mínim, el format era aquest, totalment allunyat de la linealitat de "l'escola" fundada pel rei Écija. A més, s'han atrevit a jugar amb el color, tot i que de manera fallida, distingint les tonalitats alegres i càlides del despatx de la psicòloga del món gris que hi ha més enllà de la seva porta. Els actors juvenils, molt justets, els secundaris adults més o menys igual i la protagonista Alexandra Jiménez, fa el que pot en una producció a la que encara li falta fer xup xup però que espero que tingui el vist i plau de l'audiència perquè té marge de creixement. No és una série excel·lent, però tampoc és dolenta, i com a mínim sembla tenir la intenció de no ser el típic producte prefabricat per a adolescents.

"El pacto" és una altra cosa. Ben rodada, ben dirigida per un inesperat Fernando Colomo, ben interpretada per una colla d'actrius joves que estan per sobre de la mitjana del que havíem vist a la tele espanyola fins ara, però atenció, sobretot resulta que la série està... ben escrita! Sí, perquè des del primer a l'últim minut sabem on anem, perquè dona la sensació que hi ha un mapa de trames que ens acompanyarà fins a l'últim capítol de la temporada i perquè els diàlegs són creïbles i les situacions versemblants. Els personatges han quedat ben definits al final del primer capítol i la tensió ha estat ben construïda d'inici a final. A més, la história de set noies de 16 anys que decideixen quedar-se embarassades sembla que pretén plantejar questions prou profundes com per a poder generar alguna mena de debat que vagi més enllà de qui se n'ha anat al llit amb qui o amb qui acabarà quedant-se la nena guapa de la série.

Si "La pecera de Eva" i "El pacto" han de confirmar, amb el permís de l'audiència, que la ficció espanyola pren un nou camí, celebrem-ho (i no siguem gaire durs amb elles quan perdin en la comparació amb les séries que ens arriben dels Estats Units o la Gran Bretanya. És normal, nosaltres encara n'estem aprenent, però espereu cinc anys i parlem-ne llavors. Potser tants joves guionistes espanyols mirant l'HBO les 24 hores del dia donarà fruits quan menys ho esperem.


Tant de bo que sí.

Yes, he can

Humor intel·ligent. Un guió d'estructura simple però ben construïda. Diàlegs afinats. Personalitat pròpia. Tot això és el que no podia dir-se de "Vicky Cristina Barcelona", però és el que es pot dir de "Whatever works". Woody ha tornat a fer de les seves, no de les seves millors, simplement una d'aquelles comédies ben escrites, amb una història de protagonista neuròtic i regust autobiogràfic que tants i tants fans (i detractors) li han proporcionat al llarg dels anys. Woody ja no és el director que busca fer grans pel·lícules, ell ara és un iaio que s'ho passa bé escrivint, rodant i cobrant per fer pel·lícules. En fa de millors, en fa de pitjors, però cada dos o tres anys encara ens regala espurnes del seu talent. "Whatever works" està plena d'un humor genuïnament jueu i woodyallenesc, amb gags memorables i diàlegs per a emmarcar i amb un personatge, el que interpreta Ed Begley Jr., que ens proporciona l'escena més memorable de la pel·li. Sense spoilejar, només diré que és la conversa que té amb un altre home en un bar i que desemboca en un gir radical en el rumb de la seva vida.
"Whatever works" no és una gran pel·lícula, és simplement un divertiment molt agradable i, el més important, no et fa maleïr la decisió de gastar-te set euros i mig per veure-la.

Venécia

Podríem dir que l'esquerra més revolucionària pren el festival de Venecia amb les pel·lícules de Michael Moore y Oliver Stone.

La del primer, "" és una crítica més al capitalisme, com en el fons ho són totes les pel·lícules de Moore i en especial aquella meravellosa "Roger & me". La del segon, una hagiografia de Hugo Chávez, el "revolucionari" o "colpista" que està abanderant l'alliberament d'una américa llatina que semblava necessitar unes bones dictadures d'esquerres i que només el temps dirà si realment les necessitaba. Semblaria doncs que aquest any Venècia és roig, molt roig, tant com la catifa vermella sobre la que caminen les estrelles del festival, siguin rojes o daurades.

Però el Festival és el que és, una pasarel·la en la que hi trobem artistes europeus que s'allotjen al Gran Hotel i homes d'esquerres com en Moore que cobren 2000 euros per entrevista (i oju, que com a mínim té alguna cosa a dir). Però en el fons Venècia, com Cannes o con Berlín, no és més que un Construmat del cinema, un Meeting Point de l'art o un Saló de l'Automòvil de la cultura popular en què es fan negocis i més negocis, en el que es premia la meravellosa factoria Pixar tot i que no sabem si la premien més per la seva capacitat per explicar històries o per la seva capacitat per generar ingressos de taquilla o per vendre ninots a les jogueteries i els Burguer King.

Al final, per molt que en l'anticapitalisme de Moore i l'admiració per Chávez d'Stone s'emportin els titulars de la premsa més seriosa, el capitalisme torna a triomfar a la ciutat dels canals.

I la vida, com deia en Julio, "sigue igual".

Episode IV: a new hope

Des que vaig decidir deixar la ràdio i buscar-me les garrofes a la tele podria dir que he viscut dos grans episodis. El primer em va posar en la sintonia adequada i em va encaminar en la direcció correcta. El segon em va convèncer de que havia pres la decisió correcta en tots els sentits. El tercer va fer que em preguntés si el balanç positiu-negatiu era prou just per a mi. El tercer està començant ara i si tot acava sent com pinta crec que recuperaré en aquest quart episodi tot allò que va fer-me perdre el tercer.

En aquest tercer episodi les tropes rebels es preparen per a destruïr, o al menys no ser destruïts, per l'imperi comandat per un tal Darth Vázquez, que domina les emissions de sobretaula amb la seva estrella de la mort.

I si no, esperarem al cinqué episodi.

Cada cop més lluny

Diu “El Periódico” que La Caixa recomanarà els clients que utilitzin Internet i el mòbil per a l’operativa bancària, que no vagin a les oficines i que evitin el contacte humà. Fa unes setmanes el col·legi de Metges de Madrid aconsellava això:


Salut tancarà les aules si hi ha contagis, els catòlics ja no poden fer petons als seus sants i verges, aviat sentirem que anar al cinema és un perill mortal, que sortir a sopar amb els amics és una temeritat o que ni tan sols podem beure del mateix got que la persona amb qui vivim perquè ella pot ser encara més perillosa que la més perillosa de les rates farcides d’infeccions que escamparen la pesta fa centenars d’anys.

A tot això hem d’unir que des dels 80 les relacions sexuals estan sota sospita, que els nens ja no poden sortir a un carrer suposadament infestat de camells i pederastes i que ens han venut per totes bandes que ser un single que viu la vida només per a si mateix és la millor cosa del món. No volem tenir fills perquè són massa reals i preferim tenir nebots o fillols, que són com una consola de videojocs que apagues quan ja no et ve de gust jugar-hi més. No volem amics per sempre sino simulacres virtuals que podem treure de la llibreta de contactes amb un clic i només recuperar-los quan ens convé treure’n algun profit. Busquem parelles que triem en funció d’un ideal, d’uns standards de qualitat que inventem (o ens venen inventats?) segons el nostre caprici i que llencem a la paperera així que deixen d’acomplir l’estereotip. Tenim por dels altres, cada dia més, i la pregunta és: qui ens està fent això? Qui ens està intentant convèncer que no hi pot haver connexió entre nosaltres? A qui l’interessa que tinguem por dels altres? Qui vol que estiguem cada dia més sols, cada cop més lluny?

Pinta mooooolt bé!

John Lithgow sempre és garantia de personatges i interpretacions terrorífiques i malaltisses.

De compres

Ahir de rebaixes amb la parenta vaig rebre aquest interessant consell:


Si penseu el contrari del que diu aquest cartell, aquest és el vostre llibre:


Un cop més en Zygmunt demostra que hi veu clar i ens fa veure les coses més clares... o més fosques, si preferiu pensar que és millor no saber en quin món vivim.