Doneu-me un respir

La crisi, la crisi, la crisi... i què passa si jo no estic en crisi? Sí, em sap molt greu per la gent que ha perdut la feina, els que han perdut la casa i tots aquells que acui pateixen més que ahir o que fa un any, però... jo no estic en crisi ara - qui sap si ho estaré demà - i estic embafat de sentir-ne parlar a tot arreu. La gent que m'envolta, les notícies del diari, de la ràdio, de la tele d'internet i fins i tot aquí, on se suposa que hauria d'estar segur i protegit d'aquesta pluja àcida que sembla concebuda per enfonsar-nos encara més. Perquè una cosa és informar de la crisi, saber que existeix, fer el possible per no ignorar-la, i una altra cosa molt diferent és convertir-la en un bloc de ciment enganxat als nostres peus, submergits al fons del mar, lligats de mans i sense ningú a prop per treure'ns d'allà. Si us plau, doneu-nos un respir, si us plau deixeu-nos sortir d'això com abans millor i quan engeguem la tele o sentim la ràdio, quan busquem una mica d'evasió barata no ens parleu de la puta crisi a totes hores. Una estoneta al dia, ok, però si us plau deixeu-nos ser feliços tot i que la Borsa caigui i les empreses tanquin, deixeu-nos gaudir del que ens queda encara. I recordeu que quan algú s'ofega al fons d'un riu no serveix de res dir-li que s'ofega, perquè això ja ho sap.
.
.
.