Venécia

Podríem dir que l'esquerra més revolucionària pren el festival de Venecia amb les pel·lícules de Michael Moore y Oliver Stone.

La del primer, "" és una crítica més al capitalisme, com en el fons ho són totes les pel·lícules de Moore i en especial aquella meravellosa "Roger & me". La del segon, una hagiografia de Hugo Chávez, el "revolucionari" o "colpista" que està abanderant l'alliberament d'una américa llatina que semblava necessitar unes bones dictadures d'esquerres i que només el temps dirà si realment les necessitaba. Semblaria doncs que aquest any Venècia és roig, molt roig, tant com la catifa vermella sobre la que caminen les estrelles del festival, siguin rojes o daurades.

Però el Festival és el que és, una pasarel·la en la que hi trobem artistes europeus que s'allotjen al Gran Hotel i homes d'esquerres com en Moore que cobren 2000 euros per entrevista (i oju, que com a mínim té alguna cosa a dir). Però en el fons Venècia, com Cannes o con Berlín, no és més que un Construmat del cinema, un Meeting Point de l'art o un Saló de l'Automòvil de la cultura popular en què es fan negocis i més negocis, en el que es premia la meravellosa factoria Pixar tot i que no sabem si la premien més per la seva capacitat per explicar històries o per la seva capacitat per generar ingressos de taquilla o per vendre ninots a les jogueteries i els Burguer King.

Al final, per molt que en l'anticapitalisme de Moore i l'admiració per Chávez d'Stone s'emportin els titulars de la premsa més seriosa, el capitalisme torna a triomfar a la ciutat dels canals.

I la vida, com deia en Julio, "sigue igual".