Yes, he can

Humor intel·ligent. Un guió d'estructura simple però ben construïda. Diàlegs afinats. Personalitat pròpia. Tot això és el que no podia dir-se de "Vicky Cristina Barcelona", però és el que es pot dir de "Whatever works". Woody ha tornat a fer de les seves, no de les seves millors, simplement una d'aquelles comédies ben escrites, amb una història de protagonista neuròtic i regust autobiogràfic que tants i tants fans (i detractors) li han proporcionat al llarg dels anys. Woody ja no és el director que busca fer grans pel·lícules, ell ara és un iaio que s'ho passa bé escrivint, rodant i cobrant per fer pel·lícules. En fa de millors, en fa de pitjors, però cada dos o tres anys encara ens regala espurnes del seu talent. "Whatever works" està plena d'un humor genuïnament jueu i woodyallenesc, amb gags memorables i diàlegs per a emmarcar i amb un personatge, el que interpreta Ed Begley Jr., que ens proporciona l'escena més memorable de la pel·li. Sense spoilejar, només diré que és la conversa que té amb un altre home en un bar i que desemboca en un gir radical en el rumb de la seva vida.
"Whatever works" no és una gran pel·lícula, és simplement un divertiment molt agradable i, el més important, no et fa maleïr la decisió de gastar-te set euros i mig per veure-la.

Venécia

Podríem dir que l'esquerra més revolucionària pren el festival de Venecia amb les pel·lícules de Michael Moore y Oliver Stone.

La del primer, "" és una crítica més al capitalisme, com en el fons ho són totes les pel·lícules de Moore i en especial aquella meravellosa "Roger & me". La del segon, una hagiografia de Hugo Chávez, el "revolucionari" o "colpista" que està abanderant l'alliberament d'una américa llatina que semblava necessitar unes bones dictadures d'esquerres i que només el temps dirà si realment les necessitaba. Semblaria doncs que aquest any Venècia és roig, molt roig, tant com la catifa vermella sobre la que caminen les estrelles del festival, siguin rojes o daurades.

Però el Festival és el que és, una pasarel·la en la que hi trobem artistes europeus que s'allotjen al Gran Hotel i homes d'esquerres com en Moore que cobren 2000 euros per entrevista (i oju, que com a mínim té alguna cosa a dir). Però en el fons Venècia, com Cannes o con Berlín, no és més que un Construmat del cinema, un Meeting Point de l'art o un Saló de l'Automòvil de la cultura popular en què es fan negocis i més negocis, en el que es premia la meravellosa factoria Pixar tot i que no sabem si la premien més per la seva capacitat per explicar històries o per la seva capacitat per generar ingressos de taquilla o per vendre ninots a les jogueteries i els Burguer King.

Al final, per molt que en l'anticapitalisme de Moore i l'admiració per Chávez d'Stone s'emportin els titulars de la premsa més seriosa, el capitalisme torna a triomfar a la ciutat dels canals.

I la vida, com deia en Julio, "sigue igual".

Episode IV: a new hope

Des que vaig decidir deixar la ràdio i buscar-me les garrofes a la tele podria dir que he viscut dos grans episodis. El primer em va posar en la sintonia adequada i em va encaminar en la direcció correcta. El segon em va convèncer de que havia pres la decisió correcta en tots els sentits. El tercer va fer que em preguntés si el balanç positiu-negatiu era prou just per a mi. El tercer està començant ara i si tot acava sent com pinta crec que recuperaré en aquest quart episodi tot allò que va fer-me perdre el tercer.

En aquest tercer episodi les tropes rebels es preparen per a destruïr, o al menys no ser destruïts, per l'imperi comandat per un tal Darth Vázquez, que domina les emissions de sobretaula amb la seva estrella de la mort.

I si no, esperarem al cinqué episodi.

Cada cop més lluny

Diu “El Periódico” que La Caixa recomanarà els clients que utilitzin Internet i el mòbil per a l’operativa bancària, que no vagin a les oficines i que evitin el contacte humà. Fa unes setmanes el col·legi de Metges de Madrid aconsellava això:


Salut tancarà les aules si hi ha contagis, els catòlics ja no poden fer petons als seus sants i verges, aviat sentirem que anar al cinema és un perill mortal, que sortir a sopar amb els amics és una temeritat o que ni tan sols podem beure del mateix got que la persona amb qui vivim perquè ella pot ser encara més perillosa que la més perillosa de les rates farcides d’infeccions que escamparen la pesta fa centenars d’anys.

A tot això hem d’unir que des dels 80 les relacions sexuals estan sota sospita, que els nens ja no poden sortir a un carrer suposadament infestat de camells i pederastes i que ens han venut per totes bandes que ser un single que viu la vida només per a si mateix és la millor cosa del món. No volem tenir fills perquè són massa reals i preferim tenir nebots o fillols, que són com una consola de videojocs que apagues quan ja no et ve de gust jugar-hi més. No volem amics per sempre sino simulacres virtuals que podem treure de la llibreta de contactes amb un clic i només recuperar-los quan ens convé treure’n algun profit. Busquem parelles que triem en funció d’un ideal, d’uns standards de qualitat que inventem (o ens venen inventats?) segons el nostre caprici i que llencem a la paperera així que deixen d’acomplir l’estereotip. Tenim por dels altres, cada dia més, i la pregunta és: qui ens està fent això? Qui ens està intentant convèncer que no hi pot haver connexió entre nosaltres? A qui l’interessa que tinguem por dels altres? Qui vol que estiguem cada dia més sols, cada cop més lluny?

Pinta mooooolt bé!

John Lithgow sempre és garantia de personatges i interpretacions terrorífiques i malaltisses.

De compres

Ahir de rebaixes amb la parenta vaig rebre aquest interessant consell:


Si penseu el contrari del que diu aquest cartell, aquest és el vostre llibre:


Un cop més en Zygmunt demostra que hi veu clar i ens fa veure les coses més clares... o més fosques, si preferiu pensar que és millor no saber en quin món vivim.

Així va començar

ACT ONE

          OVER BLACKNESS, MUSIC. OMINOUS AND FOREBODING. THEN, OUT OF
          THE DARKNESS, A SINGLE WORD. FLOATING IN SPACE, OUT OF
          FOCUS, TOWARD CAMERA. AS IT APPROACHES IT COMES INTO FOCUS,
          BUT IT'S SHARP ONLY FOR A BRIEF MOMENT:
        
                                   LOST
          AS IT NEARS US IT AGAIN LOSES FOCUS -- AND AS WE MOVE THROUGH
          THE "O" OUR MUSIC CRESCENDOS, THEN STOPS ABRUPTLY AS WE CUT
          TO:
        
          A MAN'S EYE


Els guions de LOST, aquí.