Gravació 103.974/5

Monegal ploriqueja:

Doctor Myself, tinc un problema: em sento insegur. Com sap, a banda de la meva heroica columna a El Periódico, presento i dirigeixo amb mestratge un programa de televisió líder d'audiencia a Sants i Poble Nou. En el meu programa, setmana sí, setmana també, despotrico contra tots els pobres desgraciats que no tenen la sort de posseir el meu talent natural per dedicar-se al món del mass media i omplen la caixa tonta de programetes de mig pel. Però, ah! Pel meu públic no és suficient que vagi mostrant cada setmana imatges d'altres programes i des del principi m'han demanat més carnassa. És per això que cada setmana entrevisto una bestioleta dels platós patrios i li dono una ració de xarop de pal perquè se'n vagi ben calentonet a casa. Normalment, excepte en comptades ocasions com la d'aquell voltor de l'Arús i la urraca de la seva dona, els passerells que visiten el meu santuari de la crítica televisiva es troben ràpidament desarborats per la meva paraula esmolada con ganivet de carnisser.
El problema és que des que he tornat de vacances, les coses no em van bé. La setmana passada ja vaig notar que em fallaven les forces i que aquell ocellet escanyolit d'en Berto Romero no havia d'esforçar-se gaire per espolsar-se les meves andanades. Fixi's doctor, que fins i tot en algun moment vaig tenir la sensació que aquell aprenent de Buenafuente em perdonava la vida i no volia fer llenya d'un arbre, jo, que estava a punt de caure. Tit i les males sensacions del meu debut vaig arribar a la conclusió que en el fons no era tan greu, perquè jo tot just estava en pretemporada i el pardalet en qüestió estava rodat de tot un estiu rossegant l'entrecot que el seu amo li havia llençat setmanes abans: el noi tenia la musculatura forta gràcies a la proteïna ingerida al llarg de la canícula i va trobar-se davant un rival, jo, que amb prou forces s'havia calçat els pantalons llargs i deixat els daiquiris de banda.
Ah! Arribem però a aquesta nit desgraciada que m'ha omplert de preocupació. Després d'una setmana d'entrenaments en doble sessió sota la direcció de l'exigent Papitu, m'he disposat a fer que un escriptoret de mig pel anomenat Fernando Sánchez Dragó es cagués a les calces davant els darts precisos que jo tingués a bé llençar-li sempre directes allà on fa més mal. Però, ah! Què ha passat? Que en Dragó se m'ha posat rebel i no ha tingut pietat amb mi. m'ha vist les flaqueses i me n'ha dit quatre de ben fresques. Que si usted es un manipulador, que si es un dictador, que si es un tirano... ai!
En Dragó m'ha deixat ben atonyinat, m'ha fet sentir el ridícul més espantós i m'ha deixat en una situació ben incòmoda: l'invencible Monegal ara és accessible i qualsevol ocellet que em visiti ara pot venir amb la lliçó ben apresa. Ah! Dolorosa evidència. No sóc l'únic que sap esgrimir els arguments més enginyosos per deixar en evidència el meu oponent. I el pitjor, doctor, és que avui estic més a prop que mai de la meva caiguda, avui estic més aprop de que tots aquells babaus que seuen davant de la tele per admirar la destresa de la meva espasa s'adonin que, en el fons, sóc un mortal tan babau com qualsevol d'ells. El meu pedestal s'omple d'escletxes.
Imagini's si estic fotut que avui m'he aconseguit veure el penis i me l'he notat més arronsat de l'habitual.
Digui'm, doctor, a qui puc entrevistar per recuperar la confiança?

El Doctor Myself respon:

Dues paraules: Andrés Pajares.
Si no pot amb ell demani-li un pot de pastilles i suicidi's.