Gravació num 94736 /6

T. es confessa:

Doctor Myself, he de confessar-li una cosa que sé que li semblarà horrible: heestat llegint llibres. Ja sé que no és precisament el que vostè mateix em va recomanar (de fet va dir-me que la millor utilitat dels llibres és la de cremar a la xemeneia), però el destí de vegades ens juga males passades. Tot va passar fa tres setmanes. 

Era al FNAC a la recerca de la secció de videojocs després d'haver adquirit un pack especial de "Hostal Royal Manzanares" quan, de sobte, vaig perdre la orientació. el destí va voler que fes cap a la secció de Filosofia, unes taules i uns prestatges plens de llibres que contenien paraules com  "existència", "pensament" i, disculpi'm si fereixo la seva sensibilitat, "ética". El cas no seria greu si no hagués estat pel que va passar a continuació: un mal de cap terrible, un mareig sobtat i  la necessitat de recolzar el pes del meu cos en algun lloc que impedís que em fotés de lloros contra el terra. Per evitar aquesta situació indesitjable vaig recolzar-me en una taula plena de llibres. Gràcies a certs exercicis de respiració que vaig aprendre gràcies als parts observats en diferents episodis d'"Anatomia de Grey", de seguida vaig recuperar l'aler i la consciència, i aquí va venir el que estic segur que molts qualificarien de desastre. Sota de les meves mans vaig descobrirdos volums que van fer-me sentir una atracció sobtada i difícilment ignorable. Els seus títols "Plató i un ornitorrinc entren en un bar" i "Las narices de los filósofos". Embruixat per uns títols que semblaven dignes d'una pel·lícula de Mel Brooks, he de confessar que els vaig comprar, els vaig llegir, els vaig entendre i... bé... després... per si no fos suficient... vaig tornar a la llibreria i vaig adquirir altres volums com "La carretera" o "El país de les últimes coses". I després vaig començar a veure documentals, sí, documentals, però no de qualsevol mena: eren documentals subversius sobre com l'home intenta dominar l'home, sobre com estem fent malbé el nostre planeta, sobre com estem atrapats en un sistema que ens lleva la llibertat per deixar el nostre destí en mans d'un poder plutócrata (o era fill de putócrata?). I ara, doctor, li confesso des de l'angoixa existencial més profunda que he sentit en ma vida, penso. 

No sé si val la pena que li digui en quines coses penso perquè llavors em considerarà definitivament un maniàtic i m'internarà en un sanatori, però doctor, doctor... ara penso i m'he adonat que tot allò que havia donat com a veritat... no sé si és veritat o una fastigosa mentida., Ara penso que tots els meus pensaments passats, presents i futurs estan subjectes a crítica, a una revisió imprescindible que hauria de portar-me a ser una persona nova, amb nous horitzonts, amb nous interessos, amb nous i més grans... pensaments. 

El més curiós de tot és que a mida que hi penso m'adono que tots aquests pensaments que venen a mi no son nous, sinó records... i que tots aquests pensaments i molts d'altres es van perdre entre la setena redifusió de "El Equipo A" i els pits turgents d'una Pamela Anderson que lluïa un banyador vermell, entre el programa 200 de "Crónicas Marcianas" i la cinquena edició de Gran Hermano. Entre el moment en què algú va dir que l'humor intel·ligent era el que sortia a "El Club de la Comedia" i el dia en què als debats de la tele hi van aparèixer Miguel Ángel Rodríguez o Enric Sopena. Entre el moment què vaig pensar que la millor manera de ser feliç era sotmetrem al sistema i el dia que vaig invertir per primer cop en Borsa. 

Doctor, he de ser-li sincer: no he vingut avui a que em digui que això que em passa es pot curar. 

Avui he vingut perquè em digui que, per fi, estic curat. 

No és així?

El doctor Myself respon:

Seguretat, passin pel meu despatx, hi ha un subjecte perillós estirat al meu sofà.