Gravació 139.738/4

G. pregunta:

Doctor, avui s'ha mort en Paul Newman. La meva pregunta és: i ara què faig?


El doctor Myself respon:

Prengui's una capsula de "El Buscavidas", un parell d'hores després una de "Veredicto final" i finalment un pegat de "Camino a la perdición".

I no pateixi, no existeix perill de sobredosi.

Gravació 103.974/5

Monegal ploriqueja:

Doctor Myself, tinc un problema: em sento insegur. Com sap, a banda de la meva heroica columna a El Periódico, presento i dirigeixo amb mestratge un programa de televisió líder d'audiencia a Sants i Poble Nou. En el meu programa, setmana sí, setmana també, despotrico contra tots els pobres desgraciats que no tenen la sort de posseir el meu talent natural per dedicar-se al món del mass media i omplen la caixa tonta de programetes de mig pel. Però, ah! Pel meu públic no és suficient que vagi mostrant cada setmana imatges d'altres programes i des del principi m'han demanat més carnassa. És per això que cada setmana entrevisto una bestioleta dels platós patrios i li dono una ració de xarop de pal perquè se'n vagi ben calentonet a casa. Normalment, excepte en comptades ocasions com la d'aquell voltor de l'Arús i la urraca de la seva dona, els passerells que visiten el meu santuari de la crítica televisiva es troben ràpidament desarborats per la meva paraula esmolada con ganivet de carnisser.
El problema és que des que he tornat de vacances, les coses no em van bé. La setmana passada ja vaig notar que em fallaven les forces i que aquell ocellet escanyolit d'en Berto Romero no havia d'esforçar-se gaire per espolsar-se les meves andanades. Fixi's doctor, que fins i tot en algun moment vaig tenir la sensació que aquell aprenent de Buenafuente em perdonava la vida i no volia fer llenya d'un arbre, jo, que estava a punt de caure. Tit i les males sensacions del meu debut vaig arribar a la conclusió que en el fons no era tan greu, perquè jo tot just estava en pretemporada i el pardalet en qüestió estava rodat de tot un estiu rossegant l'entrecot que el seu amo li havia llençat setmanes abans: el noi tenia la musculatura forta gràcies a la proteïna ingerida al llarg de la canícula i va trobar-se davant un rival, jo, que amb prou forces s'havia calçat els pantalons llargs i deixat els daiquiris de banda.
Ah! Arribem però a aquesta nit desgraciada que m'ha omplert de preocupació. Després d'una setmana d'entrenaments en doble sessió sota la direcció de l'exigent Papitu, m'he disposat a fer que un escriptoret de mig pel anomenat Fernando Sánchez Dragó es cagués a les calces davant els darts precisos que jo tingués a bé llençar-li sempre directes allà on fa més mal. Però, ah! Què ha passat? Que en Dragó se m'ha posat rebel i no ha tingut pietat amb mi. m'ha vist les flaqueses i me n'ha dit quatre de ben fresques. Que si usted es un manipulador, que si es un dictador, que si es un tirano... ai!
En Dragó m'ha deixat ben atonyinat, m'ha fet sentir el ridícul més espantós i m'ha deixat en una situació ben incòmoda: l'invencible Monegal ara és accessible i qualsevol ocellet que em visiti ara pot venir amb la lliçó ben apresa. Ah! Dolorosa evidència. No sóc l'únic que sap esgrimir els arguments més enginyosos per deixar en evidència el meu oponent. I el pitjor, doctor, és que avui estic més a prop que mai de la meva caiguda, avui estic més aprop de que tots aquells babaus que seuen davant de la tele per admirar la destresa de la meva espasa s'adonin que, en el fons, sóc un mortal tan babau com qualsevol d'ells. El meu pedestal s'omple d'escletxes.
Imagini's si estic fotut que avui m'he aconseguit veure el penis i me l'he notat més arronsat de l'habitual.
Digui'm, doctor, a qui puc entrevistar per recuperar la confiança?

El Doctor Myself respon:

Dues paraules: Andrés Pajares.
Si no pot amb ell demani-li un pot de pastilles i suicidi's.

Gravació 103.831/1

C. pregunta:

Doctor Myself, avui he desitjat matar i no és el primer cop que em passa, és més aviat un impuls recurrent que em sobrevé en moments com el que li descriuré a continuació.
Navego per Internet, entro en algun blog, Myspace, Facebook o Flickr i veig algú que ha penjat una grapat de fotografies del seu últim viatge a Cuba. Homes desenganyats de la revolució, nens feliços que somriuen tot i la miséria (un clàssic), prostitutes de mirada trista, en definitiva miseria retratada amb paternalisme per "pijos" del primer món que intenten demostrar la seva sensibilitat i el seu tarannà "progre" fent fotografies artístiques amb càmeres d'ultima generació. Cada cop que veig aquestes fotos, cada cop que sento o llegeixo les bejanades que aquests turistes de la miséria deixen anar amb la compassió dels que mai no han passat gana sento ganes de fer-los empassar les seves putes càmares de fotografiar.
No sé què era pitjor: la moda d'anar a Cuba a cardar pel preu d'una pastilla de sabó i presumir-ne després amb els companys d'oficina o la moda d'anar-hi per fotografiar els cubans com si fossin els animals del Rioleón Safari i poder presumir de "progre" quan fas un sopar amb els amics al teu pis de l'Eixample o la teva segona residència de Puigcerdà.

Doctor, és normal que quan veig aquestes merdes em vinguin ganes de matar?

El doctor Myself respon:

Benvolgut client, no només és normal, és lògic. Odiar els altres i sentir instints criminals és natural. Recordi: "l'infern són els altres".

Per cert: alguna d'aquestes fotografies inclou dones despullades? Si és així, pot dir-me on les ha vist? Gràcies, avui té un 5 per cent de descompte. Que passi el següent.

Gravació num 94736 /6

T. es confessa:

Doctor Myself, he de confessar-li una cosa que sé que li semblarà horrible: heestat llegint llibres. Ja sé que no és precisament el que vostè mateix em va recomanar (de fet va dir-me que la millor utilitat dels llibres és la de cremar a la xemeneia), però el destí de vegades ens juga males passades. Tot va passar fa tres setmanes. 

Era al FNAC a la recerca de la secció de videojocs després d'haver adquirit un pack especial de "Hostal Royal Manzanares" quan, de sobte, vaig perdre la orientació. el destí va voler que fes cap a la secció de Filosofia, unes taules i uns prestatges plens de llibres que contenien paraules com  "existència", "pensament" i, disculpi'm si fereixo la seva sensibilitat, "ética". El cas no seria greu si no hagués estat pel que va passar a continuació: un mal de cap terrible, un mareig sobtat i  la necessitat de recolzar el pes del meu cos en algun lloc que impedís que em fotés de lloros contra el terra. Per evitar aquesta situació indesitjable vaig recolzar-me en una taula plena de llibres. Gràcies a certs exercicis de respiració que vaig aprendre gràcies als parts observats en diferents episodis d'"Anatomia de Grey", de seguida vaig recuperar l'aler i la consciència, i aquí va venir el que estic segur que molts qualificarien de desastre. Sota de les meves mans vaig descobrirdos volums que van fer-me sentir una atracció sobtada i difícilment ignorable. Els seus títols "Plató i un ornitorrinc entren en un bar" i "Las narices de los filósofos". Embruixat per uns títols que semblaven dignes d'una pel·lícula de Mel Brooks, he de confessar que els vaig comprar, els vaig llegir, els vaig entendre i... bé... després... per si no fos suficient... vaig tornar a la llibreria i vaig adquirir altres volums com "La carretera" o "El país de les últimes coses". I després vaig començar a veure documentals, sí, documentals, però no de qualsevol mena: eren documentals subversius sobre com l'home intenta dominar l'home, sobre com estem fent malbé el nostre planeta, sobre com estem atrapats en un sistema que ens lleva la llibertat per deixar el nostre destí en mans d'un poder plutócrata (o era fill de putócrata?). I ara, doctor, li confesso des de l'angoixa existencial més profunda que he sentit en ma vida, penso. 

No sé si val la pena que li digui en quines coses penso perquè llavors em considerarà definitivament un maniàtic i m'internarà en un sanatori, però doctor, doctor... ara penso i m'he adonat que tot allò que havia donat com a veritat... no sé si és veritat o una fastigosa mentida., Ara penso que tots els meus pensaments passats, presents i futurs estan subjectes a crítica, a una revisió imprescindible que hauria de portar-me a ser una persona nova, amb nous horitzonts, amb nous interessos, amb nous i més grans... pensaments. 

El més curiós de tot és que a mida que hi penso m'adono que tots aquests pensaments que venen a mi no son nous, sinó records... i que tots aquests pensaments i molts d'altres es van perdre entre la setena redifusió de "El Equipo A" i els pits turgents d'una Pamela Anderson que lluïa un banyador vermell, entre el programa 200 de "Crónicas Marcianas" i la cinquena edició de Gran Hermano. Entre el moment en què algú va dir que l'humor intel·ligent era el que sortia a "El Club de la Comedia" i el dia en què als debats de la tele hi van aparèixer Miguel Ángel Rodríguez o Enric Sopena. Entre el moment què vaig pensar que la millor manera de ser feliç era sotmetrem al sistema i el dia que vaig invertir per primer cop en Borsa. 

Doctor, he de ser-li sincer: no he vingut avui a que em digui que això que em passa es pot curar. 

Avui he vingut perquè em digui que, per fi, estic curat. 

No és així?

El doctor Myself respon:

Seguretat, passin pel meu despatx, hi ha un subjecte perillós estirat al meu sofà. 

Gravació num. 98341/6

G. té dubtes:

Doctor Myself, acudeixo a vostè perquè em sento la persona més desgraciada del món. Sé que li resultarà estrany el que li explicaré perquè estic segur que això no ho haurà escoltat mai. Em sento tan sol i tan desgraciat. Em sento tan angoixat només de pensar que l'única cosa original que habita dins el meu cap és aquest neguit existencial. Quin és el meu problema? Espero que pugui ajudarme, així que ho deixaré anar sense embuts.

Sóc una persona que en els últims dos anys ha assolit els objectius que s'havia marcat en els primers anys de la seva joventut. Després d'anys erràtics en què el camí semblava que sovint quedava esborrat pel vent de la derrota, ara la missió sembla complerta, he coronat la muntanya i crec que hauria de ser el moment de gaudir de les vistes. Lògic, oi? Doncs no ho sembla ser pel meu inconscient. Amb una dona meravellosa al meu costat i amb una feina per la que hagués matat fa sis mesos, en lloc d'envaïr-me la felicitat, l'únic que sóc capaça de sentir és una tremenda sensació de vuit, una certesa irrevocable que no mereixo tot això i una veu dins el meu cap que no para de dir: no t'ho mereixes desgraciat, no has mogut un dit per aconseguir-ho, tot ha estat una confusió, estàs vivint la vida que es mereixia un altre, mediocre, mediocre, mediocre!

Oh, doctor! Oi que ningú s'ha sentit com jo? Doni'm una esperança, ajudim a tornar a tenir fe en mi mateix, ajudi'm a viure feliç i enganyat com tots aquells que es pensen que són inteligents tot i ser uns idiotes, com tots aquells que es pensen que la felicitat té 42 polzades o que la potència sexual es medeix en els cavalls de poténcia que té el seu cotxe. No són feliços aquests imbècils, potser? Faci'm imbècil, doctor, facim imbècil.

El doctor Myself respon:

Sr. G., no pateixi: vostè ja és un imbècil. El fet que no medeixi la seva felicitat segons les seves possessions materials ni que s'autoenganyi respecte a la seva superioritat intel·lectual envers la resta de gilipolles com vostè no el fa millor que els altres i, si em permet que li digui, ni tan sols és original. Si em paguessin 50 euros per cada persona que m'explica el mateix que vostè, seria ric. Per sort, me'n paguen 80, així que sóc MOLT ric.

Els meus consells són: cardi cada nit amb la seva dona, gaudeixi de la quantitat indecent de diners que guanya tot i aquesta mediocritat de la que a vostè tant li agrada lamentar-se i, ja que diu que ha coronat una muntanya, si tant malament se sent faci'ns una favor a tots, salti i fotis de lloros contra el terra, a veure si així deixa de respirar i al mateix temps, per tant, deixa de dir bejanades. És vostè un imbècil Sr. G., i això és una sort perquè com diu la cançó: "You'll never walk alone".

I no em faci perdre més el temps, que he aparcat el Ferrari en doble fila i al maleter hi porto un plasma de 68 polzades.

Adéu i recordi: que el bombin.